La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.