La ciutat de la Justícia.

A l’aglomerat d’edificis a l’Hospitalet de Llobregat on s’acumularan tots els Jutjats li donen el nom enganyós de la Ciutat de la Justícia. El fet que hi hagi Jutjats no significa que sigui un lloc on – per contrapartida – imperi la Justícia.
El mot justícia no té una definició concreta. Allò que més se li escau amb la realitat és la de l’exercici d’un poder. Els Jutjats tenen poder per decidir sobre els conflictes que se li plantegen. El que normalment no aconsegueixen és solucionar-los de la forma en què la societat soluciona els seus conflictes: dins d’un termini raonable, amb un cost baix i de manera que la solució funcioni.
La “Ciutat de la Justícia” té molt d’Ecoparc, on s’acumulen les deixalles de les disfuncions que es produeixen en les relacions socials. Allà s’aboquen i primer es seleccionen: els civils cap aquí, els penals en aquells compartiment, els contenciosos amb l’administració a aquell costat, els matrimonials a la secció especial, etc. Tot com en una planta d’abocament de deixalles, on es comença per la tria i la selecció fins a dipositar l’orgànic dins dels túnels de compostatge, perquè el temps ho desfaci. El què en sortirà després d’anys, ja no tindrà, ni té la virulència inicial que tenia per als agreujats. El temps tot ho cura.
Dir-li Ciutat de la Justícia és, segurament, una manera de donar més confiança al ciutadà (que rep el nom de “el justiciable”) i que aquest hi cregui.
Els més afavorits són els que viuen en i d’aquest MÓN. Ho tindran tot més a mà.

Jurisprudent.

Els anys i les patacades rebudes professionalment m’han convertit en un juris-prudent Una persona que cada vegada té més por (prudent) a les jurisdiccions (tribunals).
Evitar el contacte amb els tribunals i amb tots aquells que s’hi relacionen no és res nou socialment i el llenguatge popular ha incorporat aquestes experiències seculars des de fa molt de temps.
“Val més un mal acord que un bon plet”; “tengas pleitos y los ganes”, també conegut com la maledicció de la gitana; “Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”; “Dones i advocat, papers i maldecap”; “Pagès entre advocats, com el pagell entre dos gats”; “Cabal de tossuts, la justícia se l’enduu”; “Molta tinta i molt paper, però de justícia gens”; “Tothom vol la justícia, però no per a casa seva”; “La veritat a tothom però no la justícia”.
Davant del desconcert primari davant de la ”injustícia” ha seguit la curiositat de com era possible que allò que era tan clar (per a mi) tingués un resultat, una interpretació oficial, vinculant i sense impugnació possible que fos tan diferent. Primer fou el reconeixement que als tribunals no s’hi va a buscar justícia sinó jus (dret = raó). Que la decisió final és com un resultat de futbol del qual forma part essencial la decisió del àrbitre, encara que el gol fos amb la mà o per fora de joc.
Un altre i fascinant aspecte és que si es va “al jutjat” és perquè hi ha un problema, un conflicte, un greuge que la persona no pot solucionar tot sola. Si es pot solucionar sense jutjat, si es renuncia a la solució, si realment no hi ha problema objectiu, els jutjats, jutges, advocats, fiscals, etc., etc., són sobrers.
Per què els resultats estan tan distanciats dels fets i de les sensacions d’aquells que han anat al Jutjat?
Per què el llenguatge, el raonament, la resolució són tan incomprensibles des de fora, tan allunyats del centre de la qüestió que els ha provocat?
El Jus, els tribunals són “un món” diferent, amb les seves regles, el seu llenguatge i totalment autàrquic que ha aconseguit independitzar-se de la resta de la realitat social i sobreviure amb molt poques vinculacions a ella. Com les religions i tota la resta d’altres “mons-circumstàncies” que formen el nostre jo.
I quines són aquestes regles internes i aquestes pautes? i per què?