Mea culpa

Sóc culpable de formar part dels “mercats”.


Estic quasi segur que una part del meu pla de pensions i dels dipòsits a termini es fa servir per castigar Grècia, per especular amb matèries primes, per tenir lligats els bancs amb uns interessos elevats. N’estic segur, però no en tinc cap prova.

Els meus diners, suats i treballats i guardats al banc per quan faci falta, no sé on són, ni qui els fa servir. Sé que hi ha un cert control sobre els que tinc en el pla ètic, per tal que no vagin a indústries d’armament i companyia, però no veig que es consideri l’especulació pura i dura com una qüestió mercantilment immoral.

Vaig intentar esbrinar a través d’economistes sense fronters si hi havia un rànquing, una llista de fons immorals i especulatius, però varen dir que era impossible. Qualsevol fons participa d’un altre fons que a la seva vegada té un paquet de participacions d’aquí, d’allà i de més enllà.

De forma positiva i activa no es pot controlar que els 50 euros de les aportacions mensuals al pla no serveixin per disminuir les prestacions mèdiques, culturals, assistencials, etc. a les quals tinc accés. Controlar-ho de forma negativa seria desconfiar de les qualificacions que fan les empreses americanes Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i companyia i considerar com immorals aquelles que reben les millors avaluacions. Tal i com està el panorama actual, s’ha de desconfiar d’uns rendiments elevats, que només poden tenir explicació en l’abús d’una situació de poder i prepotència. És el mateix que passa a nivell individual: quan no es té solvència, no et deixen els diners, però si te’ls deixen és a interessos usurers.

També hi hauria la possibilitat d’anar directament al que necessita els diners. És possible però complicat si un no s’hi dedica.

En el fons, aquest món del diner independitzat del treball i de la referència que el va parir, resulta absurd. Som nosaltres mateixos els que hem condicionat al diner la comunicació, la prestació dels serveis, l’intercanvi, la participació del nostre esforç individual i col·lectiu, ara i el del futur; aquests diners (dòlars, euros) que han anat a parar a mans de pocs i els han despullat de la seva funció original.

L’altra alternativa és oblidar-se d’aquests diners i començar amb uns de nous.

Abans en la Europa partida es feia així.