Llegir les estadístiques del moviment judicial – vegeu la pàgina web del Poder Judicial – és fascinant.
La del any 2008 ens diu que en tot l’Estat hi havia 9 milions d’assumptes entrats, per 4.600 jutges, 3.500 jutjats i 120.000 advocats. Per a tramitar aquest assumptes hi havia 32.000 funcionaris.
El cost de la justícia gratuïta – el que costen els advocats d’ofici al contribuent – fou de 211 milions de euros (corresponents a costos d’advocats, pèrits i funcionament).
La matèria prima són els 9 milions d’assumptes. I d’aquests - tant dels que estan obligats a passar-hi com dels que hi passen per insuficiència pròpia – en viuen directament unes dues-centes mil persones i indirectament 4 vegades més.
Per a una població de 40 milions i comptant només els majors de 15 anys, nou milions de procediments judicials, en què normalment hi ha dues parts, significa molta conflictivitat.
Encara que hi hagi molts bancs que estan sempre a un costat, una tercera part de la població adulta i amb capacitat jurídica està passant per un jutjat.
Mirant-ho exclusivament com una branca de l’economia, hi ha un producte gestionat per un monopoli que dóna feina a milers de persones.
Encara que la gestió sigui monopolista, no sempre és necessari que es gestioni a través d’aquest monopoli.
El producte que entra a un jutjat és simplement un conflicte entre parts sobre una qüestió. Si no, no hi ha conflicte – dos no es barallen si un no vol – o el conflicte es soluciona i llavors deixa de generar feina i “riquesa”.
Aquest producte té normalment valor econòmic, molt clar quan es tracta d’una reclamació de diners i no tant quan són “danys i perjudicis” o incompliments derivats d’altres actuacions. Es parteix llavors que algú deu quelcom a un altre i per a poder cobrar s’ha de posar en mans del jutjat perquè aquest, amb violència (moral o física), ho faci complir.
És clar que sobre aquell valor inicial, pel sol fet de no entendre’s i fer la reclamació, s’hi afegeixen costos i despeses variades que són prioritaris i independents de l’altra reclamació. La possibilitat de cobrar el que es reclama inicialment és inferior al 50%.
La racionalitat, a la qual aspira l’espècie humana com a simple utopia, hauria de condicionar els accessos als tribunals: arribar a un acord previ que per a l’interessat o perjudicat li estalviaria despeses i esforços; suprimir procediments anacrònics.
S’ha demostrat que això és impossible. Es prefereix descarregar la queixa, la reclamació, la ràbia, la frustració als tribunals abans d’aturar-se a pensar el cost real d’aquesta decisió.
Si aquesta branca computa a efectes del PIB, ho hauria de fer com a compensació de factors negatius.
