Neteja ètnica

A la demarcació de Girona i en un poble perdut entre muntanyes al que han arribat els bàrbars subsaharians, que durant anys, a més de fer les feines que ningú del país volia fer, ens han finançat les jubilacions i les pensions, l’administració (“Ministerio de Trabajo e Inmigración”) ha desenvolupat un sistema de neteja ètnica per fer marxar els immigrants d’una gran exquisidesa burocràtica.
El procediment és molt senzill.
Quan un immigrant ha estat cobrant de l’atur o rebent prestacions si ha marxat temporalment del país sense avisar, se li retira i se l’obliga a tornar-ho tot.
La prova és el passaport que se li demana sense cap advertiment ni justificació.
Ho diuen això les lleis? Abans es feia?
Si ja és dubtós que - i sobre això hi ha sentències per a tots els gustos – que el fet de sortir un temps signifiqui la pèrdua del dret (la llei parla de canvi de residència), fins ara mai i ningú de l’administració - ara tan exigent – havia advertit, notificat, no havia dit res de res sobre aquesta condició.
La cosa funciona així: un senyor o una senyora es troba de cop i volta que no li paguen l’atur o el subsidi i després rep una comunicació que li han aturat perquè no compleix amb els requisits. En alguns casos no diuen ni quins requisits s’han deixat de complir.
Si aquest no contesta o si contesta i explica que sí que ha estat fora, però que continua empadronat, o que el viatge ha esta per coses familiars, que ho va “dir “ i el funcionari de finestreta de torn no li va fer cap advertència, etc. Si això passa, ho consideren un reconeixement de culpabilitat i fora tot.
La mecànica formal de notificacions, al·legacions, recursos, etc., que diuen que és una garantia de l’estat de dret, aquí en la majoria dels casos no s’aplica.
Passa això arreu?
No ho sembla. És com si una secció del partit racista de l’Anglada hagués desembarcat a la delegació del ministeri d’algunes de les comarques de Girona. També es pot tractar de funcionaris acollonits que temen per el seu sou i es pensen que el que no es pagui a altres se’ls pagarà a ells.
El pes de pagar el pis i dels aliments bàsics recau sobre la resta de la societat i dels municipis, i afecta sobretot als fills, la majoria dels quals són catalans i el nostre futur i d’aquells funcionaris unívocs per als quals les formes d’aplicació de les lleis són diferents per a aquest grup de immigrants.
Entre altres per als senyor(e)s que firmen les notificacions i resolucions: Montserrat Molins i Josep Mª Guixeras.

S'aixeca el teló

L’experiència d’un profà en un judici, com a perjudicat, és quelcom semblant a la que té un cristià de base que participi en la Roma papal en una cerimònia amb tots els ets i uts. Es perd la fe.Qui només coneix la “justícia” a través de les pel·lícules i les sèries de televisió suposa que la justícia real és una altra cosa.S’espera, per exemple, que hi hagi una voluntat dels participants per determinar la veritat i que el perjudicat tindrà una reparació del dany més o menys satisfactòria.Però el perjudicat-justiciable* dins del judici es troba que no pot parlar sinó quan expressament se li pregunta i, si no se li pregunta, no pot dir res; que no pot intervenir per denunciar les mentires i falsedats; que els advocats del contrari el maltracten, el pressionen, malinterperten el que diu de forma descarada i primitiva; que el jutge no s’interessa pel què es diu, ni pregunta ni demana aclariments, i que si ho fa (de vegades passa) és sobre qüestions incomprensibles. En els parlaments finals tot és com si el que s’ha dit no valgués res.Quan el justiciable veu, al sortir de la sala dels judicis, que tot són somriures entre els aferrissats professionals contraris; no tardarà a donar-se compte que un judici és una representació i que la justificació la té per ell mateix.El fet que l’ha provocat és només l’ocasió perquè els professionals desenvolupin la seva tasca, justifiquin els seus honoraris donant suport incondicionalment al seu client.Un judici és un procediment de virtualitzar i descontextualitzar unes coses que han passat en un altre món i que d’aquesta manera s’anul·len i es liquiden.De vegades ni fa falta que hi hagi la cerimònia de togues, senyories, preguntes, proves acceptades i no acceptades - per ser o no en la forma casuística que obliguen les lleis – etc., etc., perquè no s’arriba mai a judici.La pròpia inèrcia autodestructiva dels procediments sobre la realitat (els fets que arriben als tribunals) soluciona el problema deixant que es podreixi i deixi de ser un problema per al justiciable.Qui està ficat dins d’aquesta farsa i es vesteix la toga i fa la seva representació ha deixat fa temps de veure i viure “els casos” com un problema existencial i social d’unes persones.Excepte quan un s’hi troba enganxat i és un perjudicat i, com si no sabés com realment funciona, “demana justícia” i s’enfada i protesta quan se li aplica la mateixa medicina que ell ha estat repartint.* Justiciable. Que demana que es faci justícia sobre uns fets que ha patit i l’han perjudicat