dimarts, 2 de març del 2010

L'Alcorà

Els immigrants porten amb ells les seves circumstàncies personals: la forma de veure el món, l’estructura familiar, la gastronomia, el vestit i la religió. Alguns d’aquests costums són compatibles amb l’entorn social, altres són adaptables, altres no ho són, o no volen que ho siguin.
Els gambians, com a cas concret, són musulmans i la seva interpretació o programació de la religió, xoca frontalment amb el què en diríem principis constitucionals i drets humans. Es tracta d’una visió restringidíssima de l’islamisme assentada en una societat rural i tribal on l’home té tots els drets i tota la resta li està subordinat.
L’Alcorà és la norma que, de fet i com és fàcilment comprovable, té milers d’interpretacions possibles. Qui decideix la interpretació dins de aquestes comunitats totalment tancades per tant, totes les conseqüències per a la vida quotidiana, és l’imam.
Quan hi ha conflicte amb les lleis del país d’acolliment, com per exemple les lleis d’escolarització, els pares ni la comunitat no ho tenen en compte - ni sembla que siguin accessibles a cap argumentació- el bé dels fills. Aquest concepte no existeix en el sentit en que s’entén en el món occidental. El fills hi són per justificar l’exercici del poder de l’home i en tot cas assegurar el seu futur (el del pare), perquè l’alimentin quan sigui gran.
Quan la religió està enclavada en la misèria i l’únic que s’aspira és a sobreviure el dia a dia, la fe en què “Al·là proveirà “ dóna motius per assumir tot el que vingui. Si a més aquest món és el camí cap al paradís, tot el que aquí passi o faci ha d’estar condicionat i sotmès a allò que asseguri el més enllà: el compliment dels rituals al peu de la lletra – segons interpretació oficial de la comunitat – no té en compte cap altre interès ni principi.
Si no hi ha futur, no cal esforçar-se per al dia actual ni és important que els fills no vagin a escola o si ells deixen la feina durant un temps. No cal estalviar, ni planificar, perquè Al·là proveirà.
Aquesta forma de viure la religió conjuntament , s'apoia en l’arbitrarietat del qui decideix, els quals són els mascles caps de família, que si no poguessin ni decidir sobre les dones i menors, no serien absolutament res. Aquests mobilitzen a tots contra els que posen en perill el seu poder - o sigui la seva identitat- i ho fa utilitzant la religió i l’Alcorà, i instrumentalitzant als que estan sotmesos , altres dones i mainada per fer arribar el missatge amb més contundència . Els obliguen a mostrar les senyes de pertanença al grup com a forma de deixar coonstancia que no estan sols , ni són individus, ni tenen dret a individualitzar-es . Es "burkegen".
Per part dels subordinats, no els queda cap altre remei que submissió i la obediència, per la pressió de la comunitat. En cas de no fer-ho es convertirà en un(a) mal(a) creient(a) i l’expulsaran de la seva comunitat. Per a l’immigrant – que és un estrany en un món estrany – això és terrible, sense la comunitat no li queda res més.
La forma repeteix els esquemes de les altres religions i sectes i també la catòlica, no fa encara masses anys.
De fet, els civilitzats i il·lustrats ciutadans d’aquest país no estem gens lluny de situacions semblants: quantes vegades no estem d’acord en situacions i actuacions i les acceptem en nom de la “pau social”, perquè, si no, quedarem malament, perquè si no aquell funcionari o aquell polític s’hi pot tornar, cosa que ens recorden constantment d’una o altra manera.
I això passa cada dia.