Els judicis del futur (10, 20, 50 anys?)

Com seran els judicis d’aquí a uns 10, 20, 50 anys?
En un judici una persona – el jutge – resol i decideix sobre els conflictes que li plantegen: de particulars entre ells; on intervé alguna administració; o els que li plantegen els defensors del Estat de Dret, els fiscals.
A la pràctica, en un judici cada un dels que intervé s’espera que es solucioni de la forma que ells volen, sense estar vinculats a la veritat, ni a la lògica jurídica, ni a l’estat de dret, ni a les regles de joc.
Què fa servir el jutge per a la seva decisió?
Amb els “fets” que li presenten, o que ell demana (es pot demanar més informació, però en hi ha molts pocs jutges que ho facin), aplica les normes en la forma que ell considera més adequada i decideix sobre el resultat i la responsabilitat (en les qüestions penals).
El coneixement de les lleis i la interpretació que se’n fa és accessible a tothom. Avui dia hi ha bases de dades amb milions de sentències i resolucions i buscadors potents. La pràctica és aquesta, i per això es valora tan tenir un “bon” advocat o poder.
Els fets, saber què va passar, depèn de la informació i la forma en què es presenti perquè sigui creïble i acceptable pel jutge. Aquí es mostren la feblesa i l’arbitrarietat dels jutges. No estan vinculats a allò que va passar sinó a allò que ells creuen que va passar. Les proves, els testimonis, es peritatges, passen pel filtre de la credibilitat. No hi ha – actualment – cap control d’aquesta credibilitat.
Passant per aquestes bases de dades hi ha un munt de resolucions que es recolzen exclusivament en la “fe” del jutge: en allò que va passar, en el com i en les intencions dels participants.
Si ho comparem amb l’estat de la ciència i la investigació actuals, la justícia està al nivell dels curanderos o els metges d’abans, que no disposaven ni d’analítica, ni de ressonàncies o semblants, ni sabien què era un gen.
D’aquí a poc es podrà explorar directament el cervell i saber la informació que portem a dins, es podrà saber els condicionaments bioquímics de les reaccions i el nivell d’independència i responsabilitat de cadascú en cada actuació; es podrà seguir la traça, els moviments i el rastre de cada un en qualsevol entorn urbanitzat i es tindrà el què, el com i el per què.
L’acoblament amb la normativa serà una qüestió sense gaires problemes.
Els resultats haurien de ser unes resolucions sense sorpreses, coherents, lògiques i comprensibles.
Faran falta els jutges?
Tècnicament segur que no (tampoc fa falta pilot per conduir un nau a Mart o algú per regular el trànsit, i dintre de poc per operar, etc., etc.). El que també és segur és que els jutges no renunciaran al poder ni els polítics els hi trauran, perquè deixarien de ser influenciables.
La justificació serà, com sempre, un acte de fe fonamentat en una situació de superstició precientífica i en la creença de l’home (sobre tot l’home-mascle) com a rei de la creació i no com una peça més en la evolució.
Falten alguns anys per arribar a aquest punt ja descrit, entre altres, per Stanislaw Lem i companyia.