dilluns, 24 d’agost del 2009

Identitats circumstancials

Sospito que les preguntes essencials de qui sóc, d’on vinc i a on vaig, que s’han de plantejar de tant en tant, són una maledicció dels que hem estat programats – ensenyats – sota el mandat de la raó i d'allò raonable.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.

divendres, 7 d’agost del 2009

Sempre hi ha un responsable

Les relacions legals es mouen dins dels paràmetres de drets i obligacions. Tota la legislació només parla, i aplica al detall, els drets d’uns, les obligacions, recíproques i unilaterals, i la manera de realitzar-les.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.