dimecres, 14 de setembre de 2011

Misèria i companyia

La Generalitat no té diners, què farà la Generalitat? 
Utilitzar la  seva  Agència  Tributaria .També  aquesta  està passant temps difícils. No té ni un cèntim i com la necessitat desperta la imaginació, ha desenvolupat un refinadíssim sistema per a escurar les butxaques dels ciutadans.
De tot allò que ha passat per les seves mans, compravendes i cia, en repassa els valors que hi constaven, els revisa i hi aplica un liquidació complementària. Estem parlant d’uns quants euros: 4, 10 amb els seus respectius cèntims fins a uns quants milers. Això ho fa abans que prescriguin els deutes, així pot aplicar els interessos per més temps i obligar al que s’hi vulgui oposar a fer una despesa superior a la que haurà de pagar i, a més, sense garanties.
Això respecte a la forma.
En el fons el que fa l’Agència Tributària Catalana és no acceptar els elevadíssims valors cadastrals que s’han posat en un procediment llarg i contrastat i – si la penúria no és tan gran - aplicar unes taules correctores internes, dictades sens cap garantia ni control i no subjectes a cap publicació.
Si la penúria és tremenda – com actualment – hi ha un pèrit que va a preu fet i fa unes valoracions sense veure els objectes i que, aplicant teòricament les mateixes taules amb les quals es varen determinar els valors de la contribució, aconsegueix (per sorpresa de qualsevol lògica) uns valors molt superiors.
Si arribat el cas s’ha recorregut el llarg camí dels tribunals, es veu que els valors cadastrals tampoc són el que són segons sentència, és a dir, que els pèrits de l’administració han de haver vist l’objecte que valoren i que els valors s’han de justificar.
Si l’Agència Tributària catalana ha de retornar diners, passaran mesos sense cap moviment de cap mena i els escrits recordatoris seran purament això, escrits per anar a la paperera.
En aquest moment en què pisos i habitatges estan caient en picat i en què hi ha demostració palpable per les adjudicacions en subhastes judicials de valors reals, l’Agència Tributària Catalana continua amb les seves valoracions, revisions, multes interessos i sancions.
Sembla que s’hagin reintroduït els mals usos de l’Edat Mitjana, els quals varen portar a la guerra dels Remences: el dret de penalitzar qualsevol transmissió segons el criteri de l’oficina liquidadora local (senyors o senyores feudals actuals).
Darrera de cada liquidació hi ha una firma i una persona que l’ha informat. Costa entendre si s’actua per directives de “més amunt” o si es tracta d’iniciatives que són remunerades adequadament.
Per al ciutadà – encara que com a professional que visc també d’aquests mals usos n’hauria de estar content i satisfet – a més de l’empipament, aflora el dubte de si estem participant en la misèria forçosa de la Generalitat o que aquesta i els seus servidors s’estan tornant miserables i han perdut l’ètica de la funció pública.

dijous, 28 de juliol de 2011

Mea culpa

Sóc culpable de formar part dels “mercats”.


Estic quasi segur que una part del meu pla de pensions i dels dipòsits a termini es fa servir per castigar Grècia, per especular amb matèries primes, per tenir lligats els bancs amb uns interessos elevats. N’estic segur, però no en tinc cap prova.

Els meus diners, suats i treballats i guardats al banc per quan faci falta, no sé on són, ni qui els fa servir. Sé que hi ha un cert control sobre els que tinc en el pla ètic, per tal que no vagin a indústries d’armament i companyia, però no veig que es consideri l’especulació pura i dura com una qüestió mercantilment immoral.

Vaig intentar esbrinar a través d’economistes sense fronters si hi havia un rànquing, una llista de fons immorals i especulatius, però varen dir que era impossible. Qualsevol fons participa d’un altre fons que a la seva vegada té un paquet de participacions d’aquí, d’allà i de més enllà.

De forma positiva i activa no es pot controlar que els 50 euros de les aportacions mensuals al pla no serveixin per disminuir les prestacions mèdiques, culturals, assistencials, etc. a les quals tinc accés. Controlar-ho de forma negativa seria desconfiar de les qualificacions que fan les empreses americanes Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i companyia i considerar com immorals aquelles que reben les millors avaluacions. Tal i com està el panorama actual, s’ha de desconfiar d’uns rendiments elevats, que només poden tenir explicació en l’abús d’una situació de poder i prepotència. És el mateix que passa a nivell individual: quan no es té solvència, no et deixen els diners, però si te’ls deixen és a interessos usurers.

També hi hauria la possibilitat d’anar directament al que necessita els diners. És possible però complicat si un no s’hi dedica.

En el fons, aquest món del diner independitzat del treball i de la referència que el va parir, resulta absurd. Som nosaltres mateixos els que hem condicionat al diner la comunicació, la prestació dels serveis, l’intercanvi, la participació del nostre esforç individual i col·lectiu, ara i el del futur; aquests diners (dòlars, euros) que han anat a parar a mans de pocs i els han despullat de la seva funció original.

L’altra alternativa és oblidar-se d’aquests diners i començar amb uns de nous.

Abans en la Europa partida es feia així.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Racionalitat

Semblaria que qualsevol responsable d’una organització, per tal d’assegurar el funcionament i els resultats d’allò que dirigeix, ha d’aplicar la racionalitat i actuar d’acord amb unes anàlisis i per a unes finalitats. En el discurs públic dels polítics, s’hi veu el seu “Sitz in Leben”, des de quina circumstància estan parlant. Tant el polític, com el seu oponent, el comentarista o el tertulià actuen des del reflex de la pròpia supervivència, en alguns casos des del càlcul del benefici propi, la repercussió de cara al oient, el lector o el potencial elector i el desgast del que governa. El que governa, com qualsevol que dirigeix una empresa, hauria de fer-ho des de la racionalitat global i de la finalitat del mandat que li ha donat la població: gestionar el bé públic de manera que arribi a tothom amb el cost més baix. El governant ha de ser el més global de tots i les seves decisions s’haurien de prendre no des de la perspectiva exclusiva i parcial d’ “una “ circumstància sinó des de la totalitat i apuntant als resultats. Condicionar-ho tot a què els números quadrin vol dir interpretar comptablement la gestió del bé públic. I el que no és fa, i s’hauria de fer, és gestionar el bé públic: ordenar-lo, organitzar-lo i fer que els serveis arribin a tothom. Quan passa un fet incontrolat i inesperat, una catàstrofe “natural”, una situació extraordinària, també li correspon al que governa decidir l’actuació. Les circumstàncies parcials es relativitzen encara més. És exemplificant la decisió del Govern Japonès d’injectar diner sense cap mena de respecte a les regles de joc del FMI o de les agències monetàries i encara ho és més que aquestes no s’atreveixin a dir res. El que fan és retornar als seus límits i les seves funcions “una circumstància” del funcionament global que no es pot imposar sobre la totalitat. És també exemplificant la decisió dels islandesos de no voler assumir uns deutes particulars d’uns bancs que condonin el viure total. Als altres països se’ls ha manifestat un problema, que ja hi era, i passen de fer-ne la reflexió des d’un punt de vista (rendibilitat energètica) o un altre (seguretat) sense acumular-los tots i fer-ho des de l’etern i inamovible plantejament essencial: Per què? Amb quina finalitat? El que hauria de decidir i governar perd el seu punt de referència i redueix la seva anàlisi a temperar el tsunami de sensacions de la mateixa manera que qualsevol ciutadà. Arriben a fer d’oposició d’ells mateixos, produint un desconcert en la ciutadania la qual, com que no hi veu alternativa, en passa perjudicant-se a ella mateixa ... o potser no.

divendres, 18 de febrer de 2011

Neteja ètnica

A la demarcació de Girona i en un poble perdut entre muntanyes al que han arribat els bàrbars subsaharians, que durant anys, a més de fer les feines que ningú del país volia fer, ens han finançat les jubilacions i les pensions, l’administració (“Ministerio de Trabajo e Inmigración”) ha desenvolupat un sistema de neteja ètnica per fer marxar els immigrants d’una gran exquisidesa burocràtica.
El procediment és molt senzill.
Quan un immigrant ha estat cobrant de l’atur o rebent prestacions si ha marxat temporalment del país sense avisar, se li retira i se l’obliga a tornar-ho tot.
La prova és el passaport que se li demana sense cap advertiment ni justificació.
Ho diuen això les lleis? Abans es feia?
Si ja és dubtós que - i sobre això hi ha sentències per a tots els gustos – que el fet de sortir un temps signifiqui la pèrdua del dret (la llei parla de canvi de residència), fins ara mai i ningú de l’administració - ara tan exigent – havia advertit, notificat, no havia dit res de res sobre aquesta condició.
La cosa funciona així: un senyor o una senyora es troba de cop i volta que no li paguen l’atur o el subsidi i després rep una comunicació que li han aturat perquè no compleix amb els requisits. En alguns casos no diuen ni quins requisits s’han deixat de complir.
Si aquest no contesta o si contesta i explica que sí que ha estat fora, però que continua empadronat, o que el viatge ha esta per coses familiars, que ho va “dir “ i el funcionari de finestreta de torn no li va fer cap advertència, etc. Si això passa, ho consideren un reconeixement de culpabilitat i fora tot.
La mecànica formal de notificacions, al·legacions, recursos, etc., que diuen que és una garantia de l’estat de dret, aquí en la majoria dels casos no s’aplica.
Passa això arreu?
No ho sembla. És com si una secció del partit racista de l’Anglada hagués desembarcat a la delegació del ministeri d’algunes de les comarques de Girona. També es pot tractar de funcionaris acollonits que temen per el seu sou i es pensen que el que no es pagui a altres se’ls pagarà a ells.
El pes de pagar el pis i dels aliments bàsics recau sobre la resta de la societat i dels municipis, i afecta sobretot als fills, la majoria dels quals són catalans i el nostre futur i d’aquells funcionaris unívocs per als quals les formes d’aplicació de les lleis són diferents per a aquest grup de immigrants.
Entre altres per als senyor(e)s que firmen les notificacions i resolucions: Montserrat Molins i Josep Mª Guixeras.

dimarts, 8 de febrer de 2011

S'aixeca el teló

L’experiència d’un profà en un judici, com a perjudicat, és quelcom semblant a la que té un cristià de base que participi en la Roma papal en una cerimònia amb tots els ets i uts. Es perd la fe.Qui només coneix la “justícia” a través de les pel·lícules i les sèries de televisió suposa que la justícia real és una altra cosa.S’espera, per exemple, que hi hagi una voluntat dels participants per determinar la veritat i que el perjudicat tindrà una reparació del dany més o menys satisfactòria.Però el perjudicat-justiciable* dins del judici es troba que no pot parlar sinó quan expressament se li pregunta i, si no se li pregunta, no pot dir res; que no pot intervenir per denunciar les mentires i falsedats; que els advocats del contrari el maltracten, el pressionen, malinterperten el que diu de forma descarada i primitiva; que el jutge no s’interessa pel què es diu, ni pregunta ni demana aclariments, i que si ho fa (de vegades passa) és sobre qüestions incomprensibles. En els parlaments finals tot és com si el que s’ha dit no valgués res.Quan el justiciable veu, al sortir de la sala dels judicis, que tot són somriures entre els aferrissats professionals contraris; no tardarà a donar-se compte que un judici és una representació i que la justificació la té per ell mateix.El fet que l’ha provocat és només l’ocasió perquè els professionals desenvolupin la seva tasca, justifiquin els seus honoraris donant suport incondicionalment al seu client.Un judici és un procediment de virtualitzar i descontextualitzar unes coses que han passat en un altre món i que d’aquesta manera s’anul·len i es liquiden.De vegades ni fa falta que hi hagi la cerimònia de togues, senyories, preguntes, proves acceptades i no acceptades - per ser o no en la forma casuística que obliguen les lleis – etc., etc., perquè no s’arriba mai a judici.La pròpia inèrcia autodestructiva dels procediments sobre la realitat (els fets que arriben als tribunals) soluciona el problema deixant que es podreixi i deixi de ser un problema per al justiciable.Qui està ficat dins d’aquesta farsa i es vesteix la toga i fa la seva representació ha deixat fa temps de veure i viure “els casos” com un problema existencial i social d’unes persones.Excepte quan un s’hi troba enganxat i és un perjudicat i, com si no sabés com realment funciona, “demana justícia” i s’enfada i protesta quan se li aplica la mateixa medicina que ell ha estat repartint.* Justiciable. Que demana que es faci justícia sobre uns fets que ha patit i l’han perjudicat

dilluns, 20 de desembre de 2010

Hivern a Olot

Els assassinats a trets de rifle de quatre persones i els assassinats d’un nombre indefinit de residents de La Caritat han trasbalsat la ciutat d’Olot i els olotins ens hem sentit desorientats, decebuts, frustrats i ferits.
De cop i volta hem passat a ser voyeurs de les desgràcies alienes que passaven fora d’aquestes contrades i aquest paisatge poètic a ser el centre d’atenció i objecte de la morbositat, l’especulació malaltissa a causa de les accions de dues persones, dos individus.
Ens haviem cregut i ens havien fet creure que els olotins no erem com els altres i que la Garrotxa era un excepción , una illa, dins del la societat postindustrial.
Ara hem perdut la falsa innocència de ser diferents (“Com a Olot enlloc”): ens han fet passar de viure en un espai dissenyat i dirigit des dels despatxos oficials a cop de decrets i pla especial, que es trobava fora del circuït morbós i groguenc de les càmeres i els mitjans de comunicació, a ser un lloc pervers i maligne.
De cop i volta hem vist que aquí passa el mateix que ha passat i passarà a qualsevol punt del “primer“ món on qui té una arma la pot fer servir per a matar persones i qui ha de cuidar persones es considera amb dret a disposar sobre la seva vida.
I aquests assassins són dels “nostres”, són nascuts i amb arrels aquí des de fa generacions. No són cap d’aquell immigrants a qui uns quants demagogs irresponsables atribueixen tots els mals, i als qui ara podem atribuir la responsabilitat d’aquest crims.
Ells, els altres olotins, no tenen aquesta cultura.
Encara no hem digerit aquest despertar confrontats amb la violència pura i simple al costat de casa, amb el mal que ha rebut aquella persona que coneixem directament o que coneixem algú que la coneix, que n’és amic o parent. No el podem reprimir ni retornar al somni daurat de l’aïllament fictici.
Ara haurem de veure com es vesteix el mite de ciutat negra i plena d’assassins sota la direcció de periodistes i contertulians que necessiten parlar o escriure, per la necessitat de emplenar el temps, les pantalles i els espais impresos. Haurem d’empassar-nos el tractament mediàtic dels mitjans per subministrar teca als voyeurs d’arreu, dels quals nosaltres mateixos formem part, i afrontar la temptació de ser protagonistes efímers i durant uns segons contestant els requeriments (vostè els coneixia?) de periodistes a preu fet, que només gravaran sense escoltar.
És cert que aquests crims han fet explotar l’estadística de l’espai geogràfic i ciutadà d’Olot, posant-nos dins el grup de les primers ciutats en índex de criminalitat, però l’estadística està condicionada per uns paràmetres i aquests paràmetres s’han de determinar dins de la societat globalitzada.
Si Olot fos dins del cinturó de Barcelona, la peculiaritat olotina quedaria difuminada dins de l’entorn metropolità i la llegenda negra específica tindria poques probabilitats de prosperar. En un món de tarots, astrologies i braçalets miraculosos, la irracionalitat és el millor abric de la inseguretat i és més fàcil creure en tot allò que fa por que no fer treballar el cervell i la raó. S’accepten imatges, paraules, expressions encara que aquestes no tinguin cap contingut (això ja ho practicava Lovecraft).
El reconeixement dels simples i terribles fets ha ser suficient per a no entrar en el joc i acceptar que ens considerin i ens considerem víctimes, botxins ni de creure que nosaltres continuem essent diferents però en “macabre”.
El que ha passat a Olot, obra de dues persones, no té ni causa, ni origen, ni condicionament en les possibles peculiaritats de l’entorn i la societat olotina. Ha passat perquè Olot està dins del món consumista influenciat per la una cultura massificada i simplificada, sense ètica. La majoria de nosaltres, igual que arreu en el país, manté els principis generals de la convivència, no perquè estiguin sancionats penalment sinó perquè són la base de la convivència i tots som necessaris, tots tenim tots els drets i ningú pot decidir sobre els altres.
Els crims no ens han canviat, ens han de fer despertar.

dijous, 22 d’abril de 2010

Burka judicial

El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem ens deleixen amb les picabaralles entre ells i la resta dels jutges. Si les coses són realment com les pinten els mitjans d’informació – cosa possible – quelcom deu passar perquè hi hagi tant enrenou.
El Consell del Poder Judicial es un òrgan administratiu del tercer Poder, el dels jutges i els tribunals. Serveix, teòricament, per a garantir la independència del tribunals i dels jutges i que aquests no estiguin sotmesos a pressions de cap mena.
No s’acaba d’entendre per què aquest òrgan administratiu l’han de gestionar jutges, quan el que es necessita són gestors amb sentit comú, que representin tota la societat – i no només els jutges – . Sobretot quan tots aquells jutges que estan al Poder Judicial fan falta a tots els altres tribunals d’arreu del país, per a dictar sentències i resoldre els conflictes.
Però és molt llaminer poder decidir quin jutge va a on i sobre si es sanciona o no i com. Manar pura i simplement i exercir el “poder” d’uns jutges sobre altres i poder-ho fer sense cap continència ni sensibilitat per la funció general que representen.
Per origen i formació, la majoria del jutges són incapaços d’entendre la seva funció dins de la societat, la finalitat històrica i fonamental dels tribunals i de les sentències.
Per ells jutjar és realitzar unes actuacions – procediments – sobre unes propostes escrites en base a uns textos: les lleis. Tan bona és la decisió – per ells – de “no decideixo” com la de “decideixo que no puc decidir” ( que és el diu reiteradament el TS en la indadmisió de recursos ) .
No és estrany trobar-se amb què en posar una demanda (plantejar un conflicte perquè el jutge el resolgui) aquest retarda la resolució agafant-se a collonades (Pla dixit), demanant aclariments formalistes o simplement exigint coses que l’interessat no ha demanat o no pot aportar.
Jutjar en aquest país és una litúrgia sense continguts, arrelada en una tradició religiosa, que té històricament el seu representant més significatiu en els Tribunals de la Inquisició. Mai fou la condemna una qüestió de la Fe, sinó de les formes i les formalitats.
La formació dels jutges, les preseleccions de les oposicions, l’autoprogramació durant anys, per esdevenir jutge per sempre, els han fet insensibles a la societat i els han bloquejat per entendre la realitat directa.
El que no arriba mediatitzat pel llenguatge jurídic processal no existeix i la existència per ells es redueix a aquest limitadíssim entorn. (Entorn que només compren les disfuncions de la societat, ja que tota la resta no passa pels jutjats.)
Quan aquestes persones tenen la potestat de decidir sobre l’estructuració dels Jutjats i la feina dels altres jutges, l’actuació normal esdevé una farsa o una sarsuela (per alguna cosa estan a Madrid).
Per als espectadors, allunyats de la picabaralla interna, tot plegat resulta una demostració d’immaduresa irreparable i una manifestació més que ells són d’un altre món.
Ells actuen, com tots els que es consideren en el melic del seu món, amb absoluta franquesa, ensenyant els seus beis sense cap control. A la vegada és com si no estiguessin exposats a la mirada de tothom i que tothom no els pogués senyalar i opinar sobre ells.
Si l’opinió no els agrada, protesten, es queixen, demanen empara als tribunals i altres organismes.
Tots ells porten una Burka que – pensen – els fa invisibles a tercers. En lloc de justificar els seu comportament – o modificar-lo – reclamen el dret a la impunitat.