Racionalitat

Semblaria que qualsevol responsable d’una organització, per tal d’assegurar el funcionament i els resultats d’allò que dirigeix, ha d’aplicar la racionalitat i actuar d’acord amb unes anàlisis i per a unes finalitats. En el discurs públic dels polítics, s’hi veu el seu “Sitz in Leben”, des de quina circumstància estan parlant. Tant el polític, com el seu oponent, el comentarista o el tertulià actuen des del reflex de la pròpia supervivència, en alguns casos des del càlcul del benefici propi, la repercussió de cara al oient, el lector o el potencial elector i el desgast del que governa. El que governa, com qualsevol que dirigeix una empresa, hauria de fer-ho des de la racionalitat global i de la finalitat del mandat que li ha donat la població: gestionar el bé públic de manera que arribi a tothom amb el cost més baix. El governant ha de ser el més global de tots i les seves decisions s’haurien de prendre no des de la perspectiva exclusiva i parcial d’ “una “ circumstància sinó des de la totalitat i apuntant als resultats. Condicionar-ho tot a què els números quadrin vol dir interpretar comptablement la gestió del bé públic. I el que no és fa, i s’hauria de fer, és gestionar el bé públic: ordenar-lo, organitzar-lo i fer que els serveis arribin a tothom. Quan passa un fet incontrolat i inesperat, una catàstrofe “natural”, una situació extraordinària, també li correspon al que governa decidir l’actuació. Les circumstàncies parcials es relativitzen encara més. És exemplificant la decisió del Govern Japonès d’injectar diner sense cap mena de respecte a les regles de joc del FMI o de les agències monetàries i encara ho és més que aquestes no s’atreveixin a dir res. El que fan és retornar als seus límits i les seves funcions “una circumstància” del funcionament global que no es pot imposar sobre la totalitat. És també exemplificant la decisió dels islandesos de no voler assumir uns deutes particulars d’uns bancs que condonin el viure total. Als altres països se’ls ha manifestat un problema, que ja hi era, i passen de fer-ne la reflexió des d’un punt de vista (rendibilitat energètica) o un altre (seguretat) sense acumular-los tots i fer-ho des de l’etern i inamovible plantejament essencial: Per què? Amb quina finalitat? El que hauria de decidir i governar perd el seu punt de referència i redueix la seva anàlisi a temperar el tsunami de sensacions de la mateixa manera que qualsevol ciutadà. Arriben a fer d’oposició d’ells mateixos, produint un desconcert en la ciutadania la qual, com que no hi veu alternativa, en passa perjudicant-se a ella mateixa ... o potser no.