Da mihi facta dabo tibi ius

Aquest aforisme – dóna’m els fets i donaré el dret – presta a confondre el ius amb la justícia. El ius, el dret, és la decisió sobre els fets aplicada pel tribunal i d’acord amb la interpretació que aquest tribunal fa de les normes. Hi ha una referència molt llunyana i mediatitzada amb la justícia, la qual és creada per tots els qui intervenen en la definició dels fets i la formulació del ius.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.

La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.

I la Generalitat digué o delimitar el país

L’any 2008 La Generalitat va prendre la decisió de repassar les fites entre municipis. Per això va utilitzar la delimitació de l’any 1928, que s’havia realitzat amb la participació parcial de propietaris i ajuntaments.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.