Da mihi facta dabo tibi ius

Aquest aforisme – dóna’m els fets i donaré el dret – presta a confondre el ius amb la justícia. El ius, el dret, és la decisió sobre els fets aplicada pel tribunal i d’acord amb la interpretació que aquest tribunal fa de les normes. Hi ha una referència molt llunyana i mediatitzada amb la justícia, la qual és creada per tots els qui intervenen en la definició dels fets i la formulació del ius.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.