Burka judicial

El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem ens deleixen amb les picabaralles entre ells i la resta dels jutges. Si les coses són realment com les pinten els mitjans d’informació – cosa possible – quelcom deu passar perquè hi hagi tant enrenou.
El Consell del Poder Judicial es un òrgan administratiu del tercer Poder, el dels jutges i els tribunals. Serveix, teòricament, per a garantir la independència del tribunals i dels jutges i que aquests no estiguin sotmesos a pressions de cap mena.
No s’acaba d’entendre per què aquest òrgan administratiu l’han de gestionar jutges, quan el que es necessita són gestors amb sentit comú, que representin tota la societat – i no només els jutges – . Sobretot quan tots aquells jutges que estan al Poder Judicial fan falta a tots els altres tribunals d’arreu del país, per a dictar sentències i resoldre els conflictes.
Però és molt llaminer poder decidir quin jutge va a on i sobre si es sanciona o no i com. Manar pura i simplement i exercir el “poder” d’uns jutges sobre altres i poder-ho fer sense cap continència ni sensibilitat per la funció general que representen.
Per origen i formació, la majoria del jutges són incapaços d’entendre la seva funció dins de la societat, la finalitat històrica i fonamental dels tribunals i de les sentències.
Per ells jutjar és realitzar unes actuacions – procediments – sobre unes propostes escrites en base a uns textos: les lleis. Tan bona és la decisió – per ells – de “no decideixo” com la de “decideixo que no puc decidir” ( que és el diu reiteradament el TS en la indadmisió de recursos ) .
No és estrany trobar-se amb què en posar una demanda (plantejar un conflicte perquè el jutge el resolgui) aquest retarda la resolució agafant-se a collonades (Pla dixit), demanant aclariments formalistes o simplement exigint coses que l’interessat no ha demanat o no pot aportar.
Jutjar en aquest país és una litúrgia sense continguts, arrelada en una tradició religiosa, que té històricament el seu representant més significatiu en els Tribunals de la Inquisició. Mai fou la condemna una qüestió de la Fe, sinó de les formes i les formalitats.
La formació dels jutges, les preseleccions de les oposicions, l’autoprogramació durant anys, per esdevenir jutge per sempre, els han fet insensibles a la societat i els han bloquejat per entendre la realitat directa.
El que no arriba mediatitzat pel llenguatge jurídic processal no existeix i la existència per ells es redueix a aquest limitadíssim entorn. (Entorn que només compren les disfuncions de la societat, ja que tota la resta no passa pels jutjats.)
Quan aquestes persones tenen la potestat de decidir sobre l’estructuració dels Jutjats i la feina dels altres jutges, l’actuació normal esdevé una farsa o una sarsuela (per alguna cosa estan a Madrid).
Per als espectadors, allunyats de la picabaralla interna, tot plegat resulta una demostració d’immaduresa irreparable i una manifestació més que ells són d’un altre món.
Ells actuen, com tots els que es consideren en el melic del seu món, amb absoluta franquesa, ensenyant els seus beis sense cap control. A la vegada és com si no estiguessin exposats a la mirada de tothom i que tothom no els pogués senyalar i opinar sobre ells.
Si l’opinió no els agrada, protesten, es queixen, demanen empara als tribunals i altres organismes.
Tots ells porten una Burka que – pensen – els fa invisibles a tercers. En lloc de justificar els seu comportament – o modificar-lo – reclamen el dret a la impunitat.

Viure dels acomiadaments

Dins de la discussió sobre el cost del acomiadament , no s’ha de perdre de vista els seus entorns i circumstancies .
Així els judicis laborals per acomiadaments són una forma ràpida, fàcil i segura perquè un sector dels advocats es guanyi la vida i els sindicats tinguin ingressos importants .
Com que tots els treballadors tenen dret a indemnització quan acaben la seva vida laboral en una empresa, la reclamació d’aquesta pels professionals els dóna el dret a participar en aquesta indemnització, la qual sempre es cobra o bé de la empresa o bé del Estat.
En el cas d’acomiadament, només és objecte de discussió la quantia concretada en els dies que toquen per any treballat.
Suposo que històricament aquest concepte d’indemnització era per un cantó una penalització de l’empresari per ruptura unilateral del contracte, el qual l’obligava a mantenir el treballador fins que aquest es cansés. Socialment significava donar tranquil·litat i evitar els abusos i les pressions sobre el treballador, com passa en molts països emergents.
De fet, els càrrecs de les grans empreses, que no són els propietaris, s’han apuntat descaradament a aquesta línia, establint indemnitzacions grandioses en el moment en què se’ls rescindeixi el contracte.
La diferència és que la indemnització del peó té un nivell legal, acotat i limitat i la del gerent no.
Si es contemplen les indemnitzacions com una forma en què el treballador participa en la plusvàlua que el seu treball ha generat i que no trobava una compensació anual, com feien els socis capitalistes de l’empresa, aleshores la indemnització variable – o una participació en els beneficis anualment- estaria més d’acord amb els temps actuals. És el fonament que fan servir els directius per justificar els seus sous i la participació en els resultats. Aquesta participació hauria de ser el mateix per a qualsevol que contribueix al producte final.
Ara bé, això implica mantenir el sistema de considerar el treball com a participació en un producte que s’ha de vendre i ha de generar beneficis econòmics. Produir per guanyar diners independentment de la necessitat , de la finalitat del producte i del cost energetic-ambiental, és una cosa que aquest petit mon no pot ja suportar.
Quan hi ha de tot per a tothom i la qüestió és la distribució d’aquest tot entre el tothom, el criteri econòmic és insostenible.
Això significa passar d’uns hàbits només productius i rentables econòmicament a una filosofia ocupacional de participació en el sistema de manteniment de les infraestructures.
Com a conseqüència, si desapareixen les indemnitzacions, també es redueix una branca que viu indirectament d’elles, tan econòmicament com passionalment.
Què s’ha de fer amb tot aquest personal?
Més futbol i semblants.