Els Tribunal Suprems

Les creences populars situen els Tribunals Suprems molt a prop de la “Justícia”. Homes savis, amb experiència revisaran i corregiran les sentències dels tribunals de sota i donaran la raó a qui la té , castigaran els dolents i amb imparcialitat declararan el que es correcte i legal i el que no.
Per altre cantó a través dels diaris es dóna la imatge d’un grup d’homes i dones constituïts en grups irreconciliables al servei dels partits majoritaris i que només tracten temes que no tenen res a veure amb la misèria quotidiana del mateix poble que ha de anar als tribunals.
Hi ha una dita jurídica que hauria de resumir l’actuació dels tribunals: Da mihi facta, dabo tibi ius (dóna’m els fets i jo m’encarrego de donar la raó).
És així? No
Els Tribunals Suprems han convertit les apel·lacions, els escrits contra les sentències dels tribunals inferiors, en un exercici casuístic, en què els fets ja no tenen cap transcendència.
Només la forma, la cita, la referència concreta a un article concret, l’ordre de presentar els escrits són els determinants. Té molt d’autista i de casuística narcisista que recorda a la tradició de la teologia escolàstica, on es discutia el sexe dels angles o si el cel cabia en el cap de una agulla o no. Això es fàcilment comprovable buscant sentències a Internet.
Els alts tribunals estan tan amunt que han perdut qualsevol referència amb la realitat, són com un globus allunyat i impenetrable a l’entorn societari.
Per voluntat expressa han deixat de complir la funció que la societat els ha encomanat: resoldre els conflictes corregir els errors i les manques dels tribunals inferiors.
El perquè d’això és complex. El factor humà i la forma d’arribar a ser jutge són determinants – si comparem amb altres països – per aquesta manca de realitat. Amb la preparació de l’oposició el futur jutge es separa del món ( no surto, no em comunico, no em distrec...) i ja no hi tornarà mai més, a no ser quan ell entra en conflicte personal (jutge maltractador, o corrupte o simplement sonat).
Als anys de preparació de les oposicions s’hi suma el peregrinatge sense arrelar en cap lloc i l’acompanyament quotidià del pitjor de la societat, que és l’únic que arriba als jutjats.
La autodefensa , per no ser absorbits per la deixalla de la societat és convertir la seva feina en exquisides divagacions sobre la forma de citar els articles, en referències a pròpies decisions i critiques a els escrits presentats.
És una fugida sistemàtica del que haurien de fer- donar solucions- i que no poden suportar i no accepten.
A l’escena final de “C’era una volta il West”, de Sergio Leone, en Henry Fonda foradat pel tret d’en Charles Bronson, li pregunta “qui ets tu?”. No se’n recorda de què li va fer. És un més al mig de centenars de víctimes anònimes.
Moltes vegades ho he associat amb les sentències i els jutges.