El món burocràtic

Estic fascinat pel món dels buròcrates, per aquesta circumstància que constitueix una part o característica important del jo de certes persones.
Intentant donar una definició, diria que el funcionari és aquella persona que té poder de decisió dins de l’administració i aquesta decisió afecta la vida quotidiana del ciutadà. El funcionari-buròcrata actua exclusivament segons la immediatesa d’un text i dins de la lletra d’aquest text i per la seguretat del seu poder sobre aquests temes.
A diferència del funcionari, el buròcrata no té en compte la finalitat de la feina que fa, sinó només la feina en si mateixa, la litúrgia, els formalismes, el que diuen les instruccions internes. Mentre no cregui - i moltes vegades senti - que “ell” ha complert amb tots els requisits, no actua.
La burocràcia és per als estudiosos (com ho defineix la wiki castellana) l’organització d’una estructura, ja sigui pública o privada.
Els ciutadans, però, li han donat una càrrega negativa distingint-la del funcionariat. Els funcionaris reben les peticions, les tramiten, vigilen el compliment de les formes perquè no hi hagi indefensió, comproven l’encaix legal, demanen aclariments o complements i decideixen o proposen la decisió fonamentant-ho. S’integren en l’exercici del poder, sense voler influenciar-lo.
El buròcrata, sigui en el ram administratiu que sigui, sota el “vuelva Usted mañana” de Lara , amb la manifestació que falta una firma, un paper, un informe, reté la decisió. Fa ús del poder davant les peticions dels ciutadans, fruint-ho a poc a poc, no permetent que se li escapi de les mans. I això tant val per aquell qui està dins d’un Ajuntament, la Generalitat o en una Caixa o altra empresa d’incidència pública.
Hi ha un gen que determina el burocratisme?
És una circumstància que configura el jo del buròcrata?
Pel què fa al gen, seria la inclinació a no arriscar-se; a buscar la seguretat dins dels contexts; a abrigar-se en uns hàbits minuciosament detallats; a no córrer riscos ni prendre decisions; a ser obedients i complidors emparant-se en l’estructura.
És un gen de la supervivència sense evolució.
Els buròcrates són de fet la garantia de l’estabilitat del sistema o dels sistemes, allò que permet tenir la referència de la immutabilitat.
Hi ha un component de la desitjada eternitat en tot buròcrata que no vol evolucionar. S’agafa a allò que és ara i en el petit i detallat món – la seva circumstància – i l’imposa per autodefensa de la seva essència. No per fer la punyeta, sinó perquè ja no seria ell/a i l’abocaria a la possibilitat del canvi, de la transformació i de la desaparició.
Tots busquem el reconeixement que ens assegura que som algú, que existim, que sobreviurem. Alguns necessiten demostrar poder – la faceta brutal del reconeixement – per sentir-se reconeguts. En la circumstància burocràtica no fa falta res més que estar – no ésser – perquè tots els altres haguem de passar pel “funcionari de torn” – i per tant estiguem obligats a reconèixer més enllà de la seva tasca.
La burocràcia estimula la resta de la societat a sortides imaginatives i creatives més enllà, fins i tot, de l’esperit de la normativa, ja que la lletra l’ha ofegat. Quan no es donen solucions i s’ha de seguir vivint i tirant endavant, sigui com sigui. Es deixa de banda, sense tocar-lo, al buròcrata i a la burocràcia.
La faceta-circumstància burocràtica de certes persones no els penetra tan profundament de manera que només siguin buròcrates i que ho siguin contínuament. Quan deixen aquest “món”, cauen en una altra circumstància on és possible identificar-s’hi: sigui el futbol, el consumidor o l’hipotecat. Aquesta relativitat col·lectiva del món burocràtic, ja que no penetra sempre i arreu les condicions quotidianes dels ciutadans, li assegura que no hi hagi prou voluntat d’acabar amb ella.Les vegades en què una burocràcia ha intentat controlar-ho tot i tothom ha acabat desapareixent