Dins de la discussió sobre el cost del acomiadament , no s’ha de perdre de vista els seus entorns i circumstancies .
Així els judicis laborals per acomiadaments són una forma ràpida, fàcil i segura perquè un sector dels advocats es guanyi la vida i els sindicats tinguin ingressos importants .
Com que tots els treballadors tenen dret a indemnització quan acaben la seva vida laboral en una empresa, la reclamació d’aquesta pels professionals els dóna el dret a participar en aquesta indemnització, la qual sempre es cobra o bé de la empresa o bé del Estat.
En el cas d’acomiadament, només és objecte de discussió la quantia concretada en els dies que toquen per any treballat.
Suposo que històricament aquest concepte d’indemnització era per un cantó una penalització de l’empresari per ruptura unilateral del contracte, el qual l’obligava a mantenir el treballador fins que aquest es cansés. Socialment significava donar tranquil·litat i evitar els abusos i les pressions sobre el treballador, com passa en molts països emergents.
De fet, els càrrecs de les grans empreses, que no són els propietaris, s’han apuntat descaradament a aquesta línia, establint indemnitzacions grandioses en el moment en què se’ls rescindeixi el contracte.
La diferència és que la indemnització del peó té un nivell legal, acotat i limitat i la del gerent no.
Si es contemplen les indemnitzacions com una forma en què el treballador participa en la plusvàlua que el seu treball ha generat i que no trobava una compensació anual, com feien els socis capitalistes de l’empresa, aleshores la indemnització variable – o una participació en els beneficis anualment- estaria més d’acord amb els temps actuals. És el fonament que fan servir els directius per justificar els seus sous i la participació en els resultats. Aquesta participació hauria de ser el mateix per a qualsevol que contribueix al producte final.
Ara bé, això implica mantenir el sistema de considerar el treball com a participació en un producte que s’ha de vendre i ha de generar beneficis econòmics. Produir per guanyar diners independentment de la necessitat , de la finalitat del producte i del cost energetic-ambiental, és una cosa que aquest petit mon no pot ja suportar.
Quan hi ha de tot per a tothom i la qüestió és la distribució d’aquest tot entre el tothom, el criteri econòmic és insostenible.
Això significa passar d’uns hàbits només productius i rentables econòmicament a una filosofia ocupacional de participació en el sistema de manteniment de les infraestructures.
Com a conseqüència, si desapareixen les indemnitzacions, també es redueix una branca que viu indirectament d’elles, tan econòmicament com passionalment.
Què s’ha de fer amb tot aquest personal?
Més futbol i semblants.
dimecres, 14 d’abril del 2010
dimarts, 2 de març del 2010
L'Alcorà
Els immigrants porten amb ells les seves circumstàncies personals: la forma de veure el món, l’estructura familiar, la gastronomia, el vestit i la religió. Alguns d’aquests costums són compatibles amb l’entorn social, altres són adaptables, altres no ho són, o no volen que ho siguin.
Els gambians, com a cas concret, són musulmans i la seva interpretació o programació de la religió, xoca frontalment amb el què en diríem principis constitucionals i drets humans. Es tracta d’una visió restringidíssima de l’islamisme assentada en una societat rural i tribal on l’home té tots els drets i tota la resta li està subordinat.
L’Alcorà és la norma que, de fet i com és fàcilment comprovable, té milers d’interpretacions possibles. Qui decideix la interpretació dins de aquestes comunitats totalment tancades per tant, totes les conseqüències per a la vida quotidiana, és l’imam.
Quan hi ha conflicte amb les lleis del país d’acolliment, com per exemple les lleis d’escolarització, els pares ni la comunitat no ho tenen en compte - ni sembla que siguin accessibles a cap argumentació- el bé dels fills. Aquest concepte no existeix en el sentit en que s’entén en el món occidental. El fills hi són per justificar l’exercici del poder de l’home i en tot cas assegurar el seu futur (el del pare), perquè l’alimentin quan sigui gran.
Quan la religió està enclavada en la misèria i l’únic que s’aspira és a sobreviure el dia a dia, la fe en què “Al·là proveirà “ dóna motius per assumir tot el que vingui. Si a més aquest món és el camí cap al paradís, tot el que aquí passi o faci ha d’estar condicionat i sotmès a allò que asseguri el més enllà: el compliment dels rituals al peu de la lletra – segons interpretació oficial de la comunitat – no té en compte cap altre interès ni principi.
Si no hi ha futur, no cal esforçar-se per al dia actual ni és important que els fills no vagin a escola o si ells deixen la feina durant un temps. No cal estalviar, ni planificar, perquè Al·là proveirà.
Aquesta forma de viure la religió conjuntament , s'apoia en l’arbitrarietat del qui decideix, els quals són els mascles caps de família, que si no poguessin ni decidir sobre les dones i menors, no serien absolutament res. Aquests mobilitzen a tots contra els que posen en perill el seu poder - o sigui la seva identitat- i ho fa utilitzant la religió i l’Alcorà, i instrumentalitzant als que estan sotmesos , altres dones i mainada per fer arribar el missatge amb més contundència . Els obliguen a mostrar les senyes de pertanença al grup com a forma de deixar coonstancia que no estan sols , ni són individus, ni tenen dret a individualitzar-es . Es "burkegen".
Per part dels subordinats, no els queda cap altre remei que submissió i la obediència, per la pressió de la comunitat. En cas de no fer-ho es convertirà en un(a) mal(a) creient(a) i l’expulsaran de la seva comunitat. Per a l’immigrant – que és un estrany en un món estrany – això és terrible, sense la comunitat no li queda res més.
La forma repeteix els esquemes de les altres religions i sectes i també la catòlica, no fa encara masses anys.
De fet, els civilitzats i il·lustrats ciutadans d’aquest país no estem gens lluny de situacions semblants: quantes vegades no estem d’acord en situacions i actuacions i les acceptem en nom de la “pau social”, perquè, si no, quedarem malament, perquè si no aquell funcionari o aquell polític s’hi pot tornar, cosa que ens recorden constantment d’una o altra manera.
I això passa cada dia.
Els gambians, com a cas concret, són musulmans i la seva interpretació o programació de la religió, xoca frontalment amb el què en diríem principis constitucionals i drets humans. Es tracta d’una visió restringidíssima de l’islamisme assentada en una societat rural i tribal on l’home té tots els drets i tota la resta li està subordinat.
L’Alcorà és la norma que, de fet i com és fàcilment comprovable, té milers d’interpretacions possibles. Qui decideix la interpretació dins de aquestes comunitats totalment tancades per tant, totes les conseqüències per a la vida quotidiana, és l’imam.
Quan hi ha conflicte amb les lleis del país d’acolliment, com per exemple les lleis d’escolarització, els pares ni la comunitat no ho tenen en compte - ni sembla que siguin accessibles a cap argumentació- el bé dels fills. Aquest concepte no existeix en el sentit en que s’entén en el món occidental. El fills hi són per justificar l’exercici del poder de l’home i en tot cas assegurar el seu futur (el del pare), perquè l’alimentin quan sigui gran.
Quan la religió està enclavada en la misèria i l’únic que s’aspira és a sobreviure el dia a dia, la fe en què “Al·là proveirà “ dóna motius per assumir tot el que vingui. Si a més aquest món és el camí cap al paradís, tot el que aquí passi o faci ha d’estar condicionat i sotmès a allò que asseguri el més enllà: el compliment dels rituals al peu de la lletra – segons interpretació oficial de la comunitat – no té en compte cap altre interès ni principi.
Si no hi ha futur, no cal esforçar-se per al dia actual ni és important que els fills no vagin a escola o si ells deixen la feina durant un temps. No cal estalviar, ni planificar, perquè Al·là proveirà.
Aquesta forma de viure la religió conjuntament , s'apoia en l’arbitrarietat del qui decideix, els quals són els mascles caps de família, que si no poguessin ni decidir sobre les dones i menors, no serien absolutament res. Aquests mobilitzen a tots contra els que posen en perill el seu poder - o sigui la seva identitat- i ho fa utilitzant la religió i l’Alcorà, i instrumentalitzant als que estan sotmesos , altres dones i mainada per fer arribar el missatge amb més contundència . Els obliguen a mostrar les senyes de pertanença al grup com a forma de deixar coonstancia que no estan sols , ni són individus, ni tenen dret a individualitzar-es . Es "burkegen".
Per part dels subordinats, no els queda cap altre remei que submissió i la obediència, per la pressió de la comunitat. En cas de no fer-ho es convertirà en un(a) mal(a) creient(a) i l’expulsaran de la seva comunitat. Per a l’immigrant – que és un estrany en un món estrany – això és terrible, sense la comunitat no li queda res més.
La forma repeteix els esquemes de les altres religions i sectes i també la catòlica, no fa encara masses anys.
De fet, els civilitzats i il·lustrats ciutadans d’aquest país no estem gens lluny de situacions semblants: quantes vegades no estem d’acord en situacions i actuacions i les acceptem en nom de la “pau social”, perquè, si no, quedarem malament, perquè si no aquell funcionari o aquell polític s’hi pot tornar, cosa que ens recorden constantment d’una o altra manera.
I això passa cada dia.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Una branca productiva
Llegir les estadístiques del moviment judicial – vegeu la pàgina web del Poder Judicial – és fascinant.
La del any 2008 ens diu que en tot l’Estat hi havia 9 milions d’assumptes entrats, per 4.600 jutges, 3.500 jutjats i 120.000 advocats. Per a tramitar aquest assumptes hi havia 32.000 funcionaris.
El cost de la justícia gratuïta – el que costen els advocats d’ofici al contribuent – fou de 211 milions de euros (corresponents a costos d’advocats, pèrits i funcionament).
La matèria prima són els 9 milions d’assumptes. I d’aquests - tant dels que estan obligats a passar-hi com dels que hi passen per insuficiència pròpia – en viuen directament unes dues-centes mil persones i indirectament 4 vegades més.
Per a una població de 40 milions i comptant només els majors de 15 anys, nou milions de procediments judicials, en què normalment hi ha dues parts, significa molta conflictivitat.
Encara que hi hagi molts bancs que estan sempre a un costat, una tercera part de la població adulta i amb capacitat jurídica està passant per un jutjat.
Mirant-ho exclusivament com una branca de l’economia, hi ha un producte gestionat per un monopoli que dóna feina a milers de persones.
Encara que la gestió sigui monopolista, no sempre és necessari que es gestioni a través d’aquest monopoli.
El producte que entra a un jutjat és simplement un conflicte entre parts sobre una qüestió. Si no, no hi ha conflicte – dos no es barallen si un no vol – o el conflicte es soluciona i llavors deixa de generar feina i “riquesa”.
Aquest producte té normalment valor econòmic, molt clar quan es tracta d’una reclamació de diners i no tant quan són “danys i perjudicis” o incompliments derivats d’altres actuacions. Es parteix llavors que algú deu quelcom a un altre i per a poder cobrar s’ha de posar en mans del jutjat perquè aquest, amb violència (moral o física), ho faci complir.
És clar que sobre aquell valor inicial, pel sol fet de no entendre’s i fer la reclamació, s’hi afegeixen costos i despeses variades que són prioritaris i independents de l’altra reclamació. La possibilitat de cobrar el que es reclama inicialment és inferior al 50%.
La racionalitat, a la qual aspira l’espècie humana com a simple utopia, hauria de condicionar els accessos als tribunals: arribar a un acord previ que per a l’interessat o perjudicat li estalviaria despeses i esforços; suprimir procediments anacrònics.
S’ha demostrat que això és impossible. Es prefereix descarregar la queixa, la reclamació, la ràbia, la frustració als tribunals abans d’aturar-se a pensar el cost real d’aquesta decisió.
Si aquesta branca computa a efectes del PIB, ho hauria de fer com a compensació de factors negatius.
dilluns, 28 de desembre del 2009
La Justícia de la "gent"
En els innombrables casos de “presumptes” delinqüents, és habitual que tots tinguem decidit qui és culpable i qui no ho és abans que s’hagi celebrat cap judici i, fins i tot, després dels judicis, independentment del què diguin els jutges a la sentència.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.
dijous, 17 de desembre del 2009
KAFKIANES II
L’any 2000 es va iniciar l’autovia Olot - Besalú. A conseqüència de l’ampliació es varen expropiar finques, enderrocar cases i ocupar tot allò que es necessitava per fer la carretera.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Cabirols
Medi Ambient s’ha abocat a defensar la natura. Sota aquest mot hi ha des d’evitar la destrucció del que encara ens queda de boscos, rius i prats, fins a la recuperació d’uns entorns segons el què alguns especialistes es pensen que havia estat.
Els passa com aquells pioners de la restauració dels edificis romànics, que quan convenia els tornaven a fer. Només cal anar a Ripoll per veure’n un exemple.
En el cas del Parc Natural de la Garrotxa, el dels volcans i de la Fageda d’en Jordà, per acabar de completar la imatge idíl·lica es va introduir de forma expressa per la Junta de Protecció de la Zona Volcànica, a l’any 1995, 45 exemplars de cabirol.
Protegits per tots cantons,aquests “bambis”, utilitzant l’expressió zoològica del “quemaquisme”, a l’any 2007 ja eren 1400 exemplars.
Què ha passat?
Doncs que han començat a ficar-se en els conreus, en els horts i en els camps de fesols recollint el que altres han sembrat. Els cabirols no són com els senglars que aixafen menjant i per allà on ells han passat no queda res. Els cabirols són uns llepafils i només es mengen les fulles tendres de les plantes. Aquestes creixen però no produeixen res. Estan capades.
Hi varen pensar els introductors dels cabirols en això? Segurament no.
Els pagesos que estan dins del Parc Natural n'han d patir les consqüéncies i quen es queixen i reclamen , es troben amb la incomprensió dels funcionariss verds.
Davant les minses reclamacions dels danys (500 euros), la Junta de Protecció es tanca en banda i obliga a anar als tribunals.
Per ells es tracta de una conseqüència “natural”, de la qual no són gens responsables. Encara que qui decideixi si es poden caçar o no, quan i en quina quantitat siguin ells mateixos, ells no tenen cap responsabilitat de res.
Objectivament, es tracta d’una concepció de la intervenció en el medi ambient totalment irresponsable.
El parc no permet i persegueix la introducció d’espècies vegetals i animals foranes sigui de forma “natural” o intencionada.
Ells, però, han introduït un nou element de forma intencionada sense sospesar-ne les conseqüències ni tenint en compte què podria passar ni què s’havia de fer si hi havia un desequilibri.
Com és això?
És exactament el mateix que en les antigues i eternes religions, els seus ministres i sacerdots: ells només són executors de la NATURA i, per tant, no en són responsables.
El pobre pagès o pagesa encara ha d’estar agraït que els cabirols vinguin i se li mengin el seu pa.
Visca el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa i els seus neo-sacerdots!!
Els passa com aquells pioners de la restauració dels edificis romànics, que quan convenia els tornaven a fer. Només cal anar a Ripoll per veure’n un exemple.
En el cas del Parc Natural de la Garrotxa, el dels volcans i de la Fageda d’en Jordà, per acabar de completar la imatge idíl·lica es va introduir de forma expressa per la Junta de Protecció de la Zona Volcànica, a l’any 1995, 45 exemplars de cabirol.
Protegits per tots cantons,aquests “bambis”, utilitzant l’expressió zoològica del “quemaquisme”, a l’any 2007 ja eren 1400 exemplars.
Què ha passat?
Doncs que han començat a ficar-se en els conreus, en els horts i en els camps de fesols recollint el que altres han sembrat. Els cabirols no són com els senglars que aixafen menjant i per allà on ells han passat no queda res. Els cabirols són uns llepafils i només es mengen les fulles tendres de les plantes. Aquestes creixen però no produeixen res. Estan capades.
Hi varen pensar els introductors dels cabirols en això? Segurament no.
Els pagesos que estan dins del Parc Natural n'han d patir les consqüéncies i quen es queixen i reclamen , es troben amb la incomprensió dels funcionariss verds.
Davant les minses reclamacions dels danys (500 euros), la Junta de Protecció es tanca en banda i obliga a anar als tribunals.
Per ells es tracta de una conseqüència “natural”, de la qual no són gens responsables. Encara que qui decideixi si es poden caçar o no, quan i en quina quantitat siguin ells mateixos, ells no tenen cap responsabilitat de res.
Objectivament, es tracta d’una concepció de la intervenció en el medi ambient totalment irresponsable.
El parc no permet i persegueix la introducció d’espècies vegetals i animals foranes sigui de forma “natural” o intencionada.
Ells, però, han introduït un nou element de forma intencionada sense sospesar-ne les conseqüències ni tenint en compte què podria passar ni què s’havia de fer si hi havia un desequilibri.
Com és això?
És exactament el mateix que en les antigues i eternes religions, els seus ministres i sacerdots: ells només són executors de la NATURA i, per tant, no en són responsables.
El pobre pagès o pagesa encara ha d’estar agraït que els cabirols vinguin i se li mengin el seu pa.
Visca el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa i els seus neo-sacerdots!!
dijous, 29 d’octubre del 2009
Kafkianes 1
En el Procés de Kafka, i en la majoria dels altres processos per a moltes persones, els individus es senten ficats dins una dinàmica que no entenen ni en coneixen les pautes, però tot el que passa els afecta directament. Els fan anar d'un cantó cap a l'altre, les preguntes no tenen respostes i les respostes no són intel·ligibles ni corresponen a les preguntes que han fet o als temes que ha plantejat.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
