Kafkianes 1

En el Procés de Kafka, i en la majoria dels altres processos per a moltes persones, els individus es senten ficats dins una dinàmica que no entenen ni en coneixen les pautes, però tot el que passa els afecta directament. Els fan anar d'un cantó cap a l'altre, les preguntes no tenen respostes i les respostes no són intel·ligibles ni corresponen a les preguntes que han fet o als temes que ha plantejat.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.