KAFKIANES II

L’any 2000 es va iniciar l’autovia Olot - Besalú. A conseqüència de l’ampliació es varen expropiar finques, enderrocar cases i ocupar tot allò que es necessitava per fer la carretera.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.