Burka judicial

El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem ens deleixen amb les picabaralles entre ells i la resta dels jutges. Si les coses són realment com les pinten els mitjans d’informació – cosa possible – quelcom deu passar perquè hi hagi tant enrenou.
El Consell del Poder Judicial es un òrgan administratiu del tercer Poder, el dels jutges i els tribunals. Serveix, teòricament, per a garantir la independència del tribunals i dels jutges i que aquests no estiguin sotmesos a pressions de cap mena.
No s’acaba d’entendre per què aquest òrgan administratiu l’han de gestionar jutges, quan el que es necessita són gestors amb sentit comú, que representin tota la societat – i no només els jutges – . Sobretot quan tots aquells jutges que estan al Poder Judicial fan falta a tots els altres tribunals d’arreu del país, per a dictar sentències i resoldre els conflictes.
Però és molt llaminer poder decidir quin jutge va a on i sobre si es sanciona o no i com. Manar pura i simplement i exercir el “poder” d’uns jutges sobre altres i poder-ho fer sense cap continència ni sensibilitat per la funció general que representen.
Per origen i formació, la majoria del jutges són incapaços d’entendre la seva funció dins de la societat, la finalitat històrica i fonamental dels tribunals i de les sentències.
Per ells jutjar és realitzar unes actuacions – procediments – sobre unes propostes escrites en base a uns textos: les lleis. Tan bona és la decisió – per ells – de “no decideixo” com la de “decideixo que no puc decidir” ( que és el diu reiteradament el TS en la indadmisió de recursos ) .
No és estrany trobar-se amb què en posar una demanda (plantejar un conflicte perquè el jutge el resolgui) aquest retarda la resolució agafant-se a collonades (Pla dixit), demanant aclariments formalistes o simplement exigint coses que l’interessat no ha demanat o no pot aportar.
Jutjar en aquest país és una litúrgia sense continguts, arrelada en una tradició religiosa, que té històricament el seu representant més significatiu en els Tribunals de la Inquisició. Mai fou la condemna una qüestió de la Fe, sinó de les formes i les formalitats.
La formació dels jutges, les preseleccions de les oposicions, l’autoprogramació durant anys, per esdevenir jutge per sempre, els han fet insensibles a la societat i els han bloquejat per entendre la realitat directa.
El que no arriba mediatitzat pel llenguatge jurídic processal no existeix i la existència per ells es redueix a aquest limitadíssim entorn. (Entorn que només compren les disfuncions de la societat, ja que tota la resta no passa pels jutjats.)
Quan aquestes persones tenen la potestat de decidir sobre l’estructuració dels Jutjats i la feina dels altres jutges, l’actuació normal esdevé una farsa o una sarsuela (per alguna cosa estan a Madrid).
Per als espectadors, allunyats de la picabaralla interna, tot plegat resulta una demostració d’immaduresa irreparable i una manifestació més que ells són d’un altre món.
Ells actuen, com tots els que es consideren en el melic del seu món, amb absoluta franquesa, ensenyant els seus beis sense cap control. A la vegada és com si no estiguessin exposats a la mirada de tothom i que tothom no els pogués senyalar i opinar sobre ells.
Si l’opinió no els agrada, protesten, es queixen, demanen empara als tribunals i altres organismes.
Tots ells porten una Burka que – pensen – els fa invisibles a tercers. En lloc de justificar els seu comportament – o modificar-lo – reclamen el dret a la impunitat.