Identitats circumstancials

Sospito que les preguntes essencials de qui sóc, d’on vinc i a on vaig, que s’han de plantejar de tant en tant, són una maledicció dels que hem estat programats – ensenyats – sota el mandat de la raó i d'allò raonable.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.