Misèria i companyia

La Generalitat no té diners, què farà la Generalitat? 

Utilitzar la  seva  Agència  Tributaria .També  aquesta  està passant temps difícils. No té ni un cèntim i com la necessitat desperta la imaginació, ha desenvolupat un refinadíssim sistema per a escurar les butxaques dels ciutadans.

De tot allò que ha passat per les seves mans, compravendes i cia, en repassa els valors que hi constaven, els revisa i hi aplica un liquidació complementària. Estem parlant d’uns quants euros: 4, 10 amb els seus respectius cèntims fins a uns quants milers. Això ho fa abans que prescriguin els deutes, així pot aplicar els interessos per més temps i obligar al que s’hi vulgui oposar a fer una despesa superior a la que haurà de pagar i, a més, sense garanties.

Això respecte a la forma.

En el fons el que fa l’Agència Tributària Catalana és no acceptar els elevadíssims valors cadastrals que s’han posat en un procediment llarg i contrastat i – si la penúria no és tan gran - aplicar unes taules correctores internes, dictades sens cap garantia ni control i no subjectes a cap publicació.

Si la penúria és tremenda – com actualment – hi ha un pèrit que va a preu fet i fa unes valoracions sense veure els objectes i que, aplicant teòricament les mateixes taules amb les quals es varen determinar els valors de la contribució, aconsegueix (per sorpresa de qualsevol lògica) uns valors molt superiors.

Si arribat el cas s’ha recorregut el llarg camí dels tribunals, es veu que els valors cadastrals tampoc són el que són segons sentència, és a dir, que els pèrits de l’administració han de haver vist l’objecte que valoren i que els valors s’han de justificar.

Si l’Agència Tributària catalana ha de retornar diners, passaran mesos sense cap moviment de cap mena i els escrits recordatoris seran purament això, escrits per anar a la paperera.

En aquest moment en què pisos i habitatges estan caient en picat i en què hi ha demostració palpable per les adjudicacions en subhastes judicials de valors reals, l’Agència Tributària Catalana continua amb les seves valoracions, revisions, multes interessos i sancions.

Sembla que s’hagin reintroduït els mals usos de l’Edat Mitjana, els quals varen portar a la guerra dels Remences: el dret de penalitzar qualsevol transmissió segons el criteri de l’oficina liquidadora local (senyors o senyores feudals actuals).

Darrera de cada liquidació hi ha una firma i una persona que l’ha informat. Costa entendre si s’actua per directives de “més amunt” o si es tracta d’iniciatives que són remunerades adequadament.

Per al ciutadà – encara que com a professional que visc també d’aquests mals usos n’hauria de estar content i satisfet – a més de l’empipament, aflora el dubte de si estem participant en la misèria forçosa de la Generalitat o que aquesta i els seus servidors s’estan tornant miserables i han perdut l’ètica de la funció pública.

Mea culpa

Sóc culpable de formar part dels “mercats”.


Estic quasi segur que una part del meu pla de pensions i dels dipòsits a termini es fa servir per castigar Grècia, per especular amb matèries primes, per tenir lligats els bancs amb uns interessos elevats. N’estic segur, però no en tinc cap prova.

Els meus diners, suats i treballats i guardats al banc per quan faci falta, no sé on són, ni qui els fa servir. Sé que hi ha un cert control sobre els que tinc en el pla ètic, per tal que no vagin a indústries d’armament i companyia, però no veig que es consideri l’especulació pura i dura com una qüestió mercantilment immoral.

Vaig intentar esbrinar a través d’economistes sense fronters si hi havia un rànquing, una llista de fons immorals i especulatius, però varen dir que era impossible. Qualsevol fons participa d’un altre fons que a la seva vegada té un paquet de participacions d’aquí, d’allà i de més enllà.

De forma positiva i activa no es pot controlar que els 50 euros de les aportacions mensuals al pla no serveixin per disminuir les prestacions mèdiques, culturals, assistencials, etc. a les quals tinc accés. Controlar-ho de forma negativa seria desconfiar de les qualificacions que fan les empreses americanes Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch i companyia i considerar com immorals aquelles que reben les millors avaluacions. Tal i com està el panorama actual, s’ha de desconfiar d’uns rendiments elevats, que només poden tenir explicació en l’abús d’una situació de poder i prepotència. És el mateix que passa a nivell individual: quan no es té solvència, no et deixen els diners, però si te’ls deixen és a interessos usurers.

També hi hauria la possibilitat d’anar directament al que necessita els diners. És possible però complicat si un no s’hi dedica.

En el fons, aquest món del diner independitzat del treball i de la referència que el va parir, resulta absurd. Som nosaltres mateixos els que hem condicionat al diner la comunicació, la prestació dels serveis, l’intercanvi, la participació del nostre esforç individual i col·lectiu, ara i el del futur; aquests diners (dòlars, euros) que han anat a parar a mans de pocs i els han despullat de la seva funció original.

L’altra alternativa és oblidar-se d’aquests diners i començar amb uns de nous.

Abans en la Europa partida es feia així.

Racionalitat

Semblaria que qualsevol responsable d’una organització, per tal d’assegurar el funcionament i els resultats d’allò que dirigeix, ha d’aplicar la racionalitat i actuar d’acord amb unes anàlisis i per a unes finalitats. En el discurs públic dels polítics, s’hi veu el seu “Sitz in Leben”, des de quina circumstància estan parlant. Tant el polític, com el seu oponent, el comentarista o el tertulià actuen des del reflex de la pròpia supervivència, en alguns casos des del càlcul del benefici propi, la repercussió de cara al oient, el lector o el potencial elector i el desgast del que governa. El que governa, com qualsevol que dirigeix una empresa, hauria de fer-ho des de la racionalitat global i de la finalitat del mandat que li ha donat la població: gestionar el bé públic de manera que arribi a tothom amb el cost més baix. El governant ha de ser el més global de tots i les seves decisions s’haurien de prendre no des de la perspectiva exclusiva i parcial d’ “una “ circumstància sinó des de la totalitat i apuntant als resultats. Condicionar-ho tot a què els números quadrin vol dir interpretar comptablement la gestió del bé públic. I el que no és fa, i s’hauria de fer, és gestionar el bé públic: ordenar-lo, organitzar-lo i fer que els serveis arribin a tothom. Quan passa un fet incontrolat i inesperat, una catàstrofe “natural”, una situació extraordinària, també li correspon al que governa decidir l’actuació. Les circumstàncies parcials es relativitzen encara més. És exemplificant la decisió del Govern Japonès d’injectar diner sense cap mena de respecte a les regles de joc del FMI o de les agències monetàries i encara ho és més que aquestes no s’atreveixin a dir res. El que fan és retornar als seus límits i les seves funcions “una circumstància” del funcionament global que no es pot imposar sobre la totalitat. És també exemplificant la decisió dels islandesos de no voler assumir uns deutes particulars d’uns bancs que condonin el viure total. Als altres països se’ls ha manifestat un problema, que ja hi era, i passen de fer-ne la reflexió des d’un punt de vista (rendibilitat energètica) o un altre (seguretat) sense acumular-los tots i fer-ho des de l’etern i inamovible plantejament essencial: Per què? Amb quina finalitat? El que hauria de decidir i governar perd el seu punt de referència i redueix la seva anàlisi a temperar el tsunami de sensacions de la mateixa manera que qualsevol ciutadà. Arriben a fer d’oposició d’ells mateixos, produint un desconcert en la ciutadania la qual, com que no hi veu alternativa, en passa perjudicant-se a ella mateixa ... o potser no.

Neteja ètnica

A la demarcació de Girona i en un poble perdut entre muntanyes al que han arribat els bàrbars subsaharians, que durant anys, a més de fer les feines que ningú del país volia fer, ens han finançat les jubilacions i les pensions, l’administració (“Ministerio de Trabajo e Inmigración”) ha desenvolupat un sistema de neteja ètnica per fer marxar els immigrants d’una gran exquisidesa burocràtica.
El procediment és molt senzill.
Quan un immigrant ha estat cobrant de l’atur o rebent prestacions si ha marxat temporalment del país sense avisar, se li retira i se l’obliga a tornar-ho tot.
La prova és el passaport que se li demana sense cap advertiment ni justificació.
Ho diuen això les lleis? Abans es feia?
Si ja és dubtós que - i sobre això hi ha sentències per a tots els gustos – que el fet de sortir un temps signifiqui la pèrdua del dret (la llei parla de canvi de residència), fins ara mai i ningú de l’administració - ara tan exigent – havia advertit, notificat, no havia dit res de res sobre aquesta condició.
La cosa funciona així: un senyor o una senyora es troba de cop i volta que no li paguen l’atur o el subsidi i després rep una comunicació que li han aturat perquè no compleix amb els requisits. En alguns casos no diuen ni quins requisits s’han deixat de complir.
Si aquest no contesta o si contesta i explica que sí que ha estat fora, però que continua empadronat, o que el viatge ha esta per coses familiars, que ho va “dir “ i el funcionari de finestreta de torn no li va fer cap advertència, etc. Si això passa, ho consideren un reconeixement de culpabilitat i fora tot.
La mecànica formal de notificacions, al·legacions, recursos, etc., que diuen que és una garantia de l’estat de dret, aquí en la majoria dels casos no s’aplica.
Passa això arreu?
No ho sembla. És com si una secció del partit racista de l’Anglada hagués desembarcat a la delegació del ministeri d’algunes de les comarques de Girona. També es pot tractar de funcionaris acollonits que temen per el seu sou i es pensen que el que no es pagui a altres se’ls pagarà a ells.
El pes de pagar el pis i dels aliments bàsics recau sobre la resta de la societat i dels municipis, i afecta sobretot als fills, la majoria dels quals són catalans i el nostre futur i d’aquells funcionaris unívocs per als quals les formes d’aplicació de les lleis són diferents per a aquest grup de immigrants.
Entre altres per als senyor(e)s que firmen les notificacions i resolucions: Montserrat Molins i Josep Mª Guixeras.

S'aixeca el teló

L’experiència d’un profà en un judici, com a perjudicat, és quelcom semblant a la que té un cristià de base que participi en la Roma papal en una cerimònia amb tots els ets i uts. Es perd la fe.Qui només coneix la “justícia” a través de les pel·lícules i les sèries de televisió suposa que la justícia real és una altra cosa.S’espera, per exemple, que hi hagi una voluntat dels participants per determinar la veritat i que el perjudicat tindrà una reparació del dany més o menys satisfactòria.Però el perjudicat-justiciable* dins del judici es troba que no pot parlar sinó quan expressament se li pregunta i, si no se li pregunta, no pot dir res; que no pot intervenir per denunciar les mentires i falsedats; que els advocats del contrari el maltracten, el pressionen, malinterperten el que diu de forma descarada i primitiva; que el jutge no s’interessa pel què es diu, ni pregunta ni demana aclariments, i que si ho fa (de vegades passa) és sobre qüestions incomprensibles. En els parlaments finals tot és com si el que s’ha dit no valgués res.Quan el justiciable veu, al sortir de la sala dels judicis, que tot són somriures entre els aferrissats professionals contraris; no tardarà a donar-se compte que un judici és una representació i que la justificació la té per ell mateix.El fet que l’ha provocat és només l’ocasió perquè els professionals desenvolupin la seva tasca, justifiquin els seus honoraris donant suport incondicionalment al seu client.Un judici és un procediment de virtualitzar i descontextualitzar unes coses que han passat en un altre món i que d’aquesta manera s’anul·len i es liquiden.De vegades ni fa falta que hi hagi la cerimònia de togues, senyories, preguntes, proves acceptades i no acceptades - per ser o no en la forma casuística que obliguen les lleis – etc., etc., perquè no s’arriba mai a judici.La pròpia inèrcia autodestructiva dels procediments sobre la realitat (els fets que arriben als tribunals) soluciona el problema deixant que es podreixi i deixi de ser un problema per al justiciable.Qui està ficat dins d’aquesta farsa i es vesteix la toga i fa la seva representació ha deixat fa temps de veure i viure “els casos” com un problema existencial i social d’unes persones.Excepte quan un s’hi troba enganxat i és un perjudicat i, com si no sabés com realment funciona, “demana justícia” i s’enfada i protesta quan se li aplica la mateixa medicina que ell ha estat repartint.* Justiciable. Que demana que es faci justícia sobre uns fets que ha patit i l’han perjudicat

Hivern a Olot

Els assassinats a trets de rifle de quatre persones i els assassinats d’un nombre indefinit de residents de La Caritat han trasbalsat la ciutat d’Olot i els olotins ens hem sentit desorientats, decebuts, frustrats i ferits.
De cop i volta hem passat a ser voyeurs de les desgràcies alienes que passaven fora d’aquestes contrades i aquest paisatge poètic a ser el centre d’atenció i objecte de la morbositat, l’especulació malaltissa a causa de les accions de dues persones, dos individus.
Ens haviem cregut i ens havien fet creure que els olotins no erem com els altres i que la Garrotxa era un excepción , una illa, dins del la societat postindustrial.
Ara hem perdut la falsa innocència de ser diferents (“Com a Olot enlloc”): ens han fet passar de viure en un espai dissenyat i dirigit des dels despatxos oficials a cop de decrets i pla especial, que es trobava fora del circuït morbós i groguenc de les càmeres i els mitjans de comunicació, a ser un lloc pervers i maligne.
De cop i volta hem vist que aquí passa el mateix que ha passat i passarà a qualsevol punt del “primer“ món on qui té una arma la pot fer servir per a matar persones i qui ha de cuidar persones es considera amb dret a disposar sobre la seva vida.
I aquests assassins són dels “nostres”, són nascuts i amb arrels aquí des de fa generacions. No són cap d’aquell immigrants a qui uns quants demagogs irresponsables atribueixen tots els mals, i als qui ara podem atribuir la responsabilitat d’aquest crims.
Ells, els altres olotins, no tenen aquesta cultura.
Encara no hem digerit aquest despertar confrontats amb la violència pura i simple al costat de casa, amb el mal que ha rebut aquella persona que coneixem directament o que coneixem algú que la coneix, que n’és amic o parent. No el podem reprimir ni retornar al somni daurat de l’aïllament fictici.
Ara haurem de veure com es vesteix el mite de ciutat negra i plena d’assassins sota la direcció de periodistes i contertulians que necessiten parlar o escriure, per la necessitat de emplenar el temps, les pantalles i els espais impresos. Haurem d’empassar-nos el tractament mediàtic dels mitjans per subministrar teca als voyeurs d’arreu, dels quals nosaltres mateixos formem part, i afrontar la temptació de ser protagonistes efímers i durant uns segons contestant els requeriments (vostè els coneixia?) de periodistes a preu fet, que només gravaran sense escoltar.
És cert que aquests crims han fet explotar l’estadística de l’espai geogràfic i ciutadà d’Olot, posant-nos dins el grup de les primers ciutats en índex de criminalitat, però l’estadística està condicionada per uns paràmetres i aquests paràmetres s’han de determinar dins de la societat globalitzada.
Si Olot fos dins del cinturó de Barcelona, la peculiaritat olotina quedaria difuminada dins de l’entorn metropolità i la llegenda negra específica tindria poques probabilitats de prosperar. En un món de tarots, astrologies i braçalets miraculosos, la irracionalitat és el millor abric de la inseguretat i és més fàcil creure en tot allò que fa por que no fer treballar el cervell i la raó. S’accepten imatges, paraules, expressions encara que aquestes no tinguin cap contingut (això ja ho practicava Lovecraft).
El reconeixement dels simples i terribles fets ha ser suficient per a no entrar en el joc i acceptar que ens considerin i ens considerem víctimes, botxins ni de creure que nosaltres continuem essent diferents però en “macabre”.
El que ha passat a Olot, obra de dues persones, no té ni causa, ni origen, ni condicionament en les possibles peculiaritats de l’entorn i la societat olotina. Ha passat perquè Olot està dins del món consumista influenciat per la una cultura massificada i simplificada, sense ètica. La majoria de nosaltres, igual que arreu en el país, manté els principis generals de la convivència, no perquè estiguin sancionats penalment sinó perquè són la base de la convivència i tots som necessaris, tots tenim tots els drets i ningú pot decidir sobre els altres.
Els crims no ens han canviat, ens han de fer despertar.

Burka judicial

El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem ens deleixen amb les picabaralles entre ells i la resta dels jutges. Si les coses són realment com les pinten els mitjans d’informació – cosa possible – quelcom deu passar perquè hi hagi tant enrenou.
El Consell del Poder Judicial es un òrgan administratiu del tercer Poder, el dels jutges i els tribunals. Serveix, teòricament, per a garantir la independència del tribunals i dels jutges i que aquests no estiguin sotmesos a pressions de cap mena.
No s’acaba d’entendre per què aquest òrgan administratiu l’han de gestionar jutges, quan el que es necessita són gestors amb sentit comú, que representin tota la societat – i no només els jutges – . Sobretot quan tots aquells jutges que estan al Poder Judicial fan falta a tots els altres tribunals d’arreu del país, per a dictar sentències i resoldre els conflictes.
Però és molt llaminer poder decidir quin jutge va a on i sobre si es sanciona o no i com. Manar pura i simplement i exercir el “poder” d’uns jutges sobre altres i poder-ho fer sense cap continència ni sensibilitat per la funció general que representen.
Per origen i formació, la majoria del jutges són incapaços d’entendre la seva funció dins de la societat, la finalitat històrica i fonamental dels tribunals i de les sentències.
Per ells jutjar és realitzar unes actuacions – procediments – sobre unes propostes escrites en base a uns textos: les lleis. Tan bona és la decisió – per ells – de “no decideixo” com la de “decideixo que no puc decidir” ( que és el diu reiteradament el TS en la indadmisió de recursos ) .
No és estrany trobar-se amb què en posar una demanda (plantejar un conflicte perquè el jutge el resolgui) aquest retarda la resolució agafant-se a collonades (Pla dixit), demanant aclariments formalistes o simplement exigint coses que l’interessat no ha demanat o no pot aportar.
Jutjar en aquest país és una litúrgia sense continguts, arrelada en una tradició religiosa, que té històricament el seu representant més significatiu en els Tribunals de la Inquisició. Mai fou la condemna una qüestió de la Fe, sinó de les formes i les formalitats.
La formació dels jutges, les preseleccions de les oposicions, l’autoprogramació durant anys, per esdevenir jutge per sempre, els han fet insensibles a la societat i els han bloquejat per entendre la realitat directa.
El que no arriba mediatitzat pel llenguatge jurídic processal no existeix i la existència per ells es redueix a aquest limitadíssim entorn. (Entorn que només compren les disfuncions de la societat, ja que tota la resta no passa pels jutjats.)
Quan aquestes persones tenen la potestat de decidir sobre l’estructuració dels Jutjats i la feina dels altres jutges, l’actuació normal esdevé una farsa o una sarsuela (per alguna cosa estan a Madrid).
Per als espectadors, allunyats de la picabaralla interna, tot plegat resulta una demostració d’immaduresa irreparable i una manifestació més que ells són d’un altre món.
Ells actuen, com tots els que es consideren en el melic del seu món, amb absoluta franquesa, ensenyant els seus beis sense cap control. A la vegada és com si no estiguessin exposats a la mirada de tothom i que tothom no els pogués senyalar i opinar sobre ells.
Si l’opinió no els agrada, protesten, es queixen, demanen empara als tribunals i altres organismes.
Tots ells porten una Burka que – pensen – els fa invisibles a tercers. En lloc de justificar els seu comportament – o modificar-lo – reclamen el dret a la impunitat.

Viure dels acomiadaments

Dins de la discussió sobre el cost del acomiadament , no s’ha de perdre de vista els seus entorns i circumstancies .
Així els judicis laborals per acomiadaments són una forma ràpida, fàcil i segura perquè un sector dels advocats es guanyi la vida i els sindicats tinguin ingressos importants .
Com que tots els treballadors tenen dret a indemnització quan acaben la seva vida laboral en una empresa, la reclamació d’aquesta pels professionals els dóna el dret a participar en aquesta indemnització, la qual sempre es cobra o bé de la empresa o bé del Estat.
En el cas d’acomiadament, només és objecte de discussió la quantia concretada en els dies que toquen per any treballat.
Suposo que històricament aquest concepte d’indemnització era per un cantó una penalització de l’empresari per ruptura unilateral del contracte, el qual l’obligava a mantenir el treballador fins que aquest es cansés. Socialment significava donar tranquil·litat i evitar els abusos i les pressions sobre el treballador, com passa en molts països emergents.
De fet, els càrrecs de les grans empreses, que no són els propietaris, s’han apuntat descaradament a aquesta línia, establint indemnitzacions grandioses en el moment en què se’ls rescindeixi el contracte.
La diferència és que la indemnització del peó té un nivell legal, acotat i limitat i la del gerent no.
Si es contemplen les indemnitzacions com una forma en què el treballador participa en la plusvàlua que el seu treball ha generat i que no trobava una compensació anual, com feien els socis capitalistes de l’empresa, aleshores la indemnització variable – o una participació en els beneficis anualment- estaria més d’acord amb els temps actuals. És el fonament que fan servir els directius per justificar els seus sous i la participació en els resultats. Aquesta participació hauria de ser el mateix per a qualsevol que contribueix al producte final.
Ara bé, això implica mantenir el sistema de considerar el treball com a participació en un producte que s’ha de vendre i ha de generar beneficis econòmics. Produir per guanyar diners independentment de la necessitat , de la finalitat del producte i del cost energetic-ambiental, és una cosa que aquest petit mon no pot ja suportar.
Quan hi ha de tot per a tothom i la qüestió és la distribució d’aquest tot entre el tothom, el criteri econòmic és insostenible.
Això significa passar d’uns hàbits només productius i rentables econòmicament a una filosofia ocupacional de participació en el sistema de manteniment de les infraestructures.
Com a conseqüència, si desapareixen les indemnitzacions, també es redueix una branca que viu indirectament d’elles, tan econòmicament com passionalment.
Què s’ha de fer amb tot aquest personal?
Més futbol i semblants.

L'Alcorà

Els immigrants porten amb ells les seves circumstàncies personals: la forma de veure el món, l’estructura familiar, la gastronomia, el vestit i la religió. Alguns d’aquests costums són compatibles amb l’entorn social, altres són adaptables, altres no ho són, o no volen que ho siguin.
Els gambians, com a cas concret, són musulmans i la seva interpretació o programació de la religió, xoca frontalment amb el què en diríem principis constitucionals i drets humans. Es tracta d’una visió restringidíssima de l’islamisme assentada en una societat rural i tribal on l’home té tots els drets i tota la resta li està subordinat.
L’Alcorà és la norma que, de fet i com és fàcilment comprovable, té milers d’interpretacions possibles. Qui decideix la interpretació dins de aquestes comunitats totalment tancades per tant, totes les conseqüències per a la vida quotidiana, és l’imam.
Quan hi ha conflicte amb les lleis del país d’acolliment, com per exemple les lleis d’escolarització, els pares ni la comunitat no ho tenen en compte - ni sembla que siguin accessibles a cap argumentació- el bé dels fills. Aquest concepte no existeix en el sentit en que s’entén en el món occidental. El fills hi són per justificar l’exercici del poder de l’home i en tot cas assegurar el seu futur (el del pare), perquè l’alimentin quan sigui gran.
Quan la religió està enclavada en la misèria i l’únic que s’aspira és a sobreviure el dia a dia, la fe en què “Al·là proveirà “ dóna motius per assumir tot el que vingui. Si a més aquest món és el camí cap al paradís, tot el que aquí passi o faci ha d’estar condicionat i sotmès a allò que asseguri el més enllà: el compliment dels rituals al peu de la lletra – segons interpretació oficial de la comunitat – no té en compte cap altre interès ni principi.
Si no hi ha futur, no cal esforçar-se per al dia actual ni és important que els fills no vagin a escola o si ells deixen la feina durant un temps. No cal estalviar, ni planificar, perquè Al·là proveirà.
Aquesta forma de viure la religió conjuntament , s'apoia en l’arbitrarietat del qui decideix, els quals són els mascles caps de família, que si no poguessin ni decidir sobre les dones i menors, no serien absolutament res. Aquests mobilitzen a tots contra els que posen en perill el seu poder - o sigui la seva identitat- i ho fa utilitzant la religió i l’Alcorà, i instrumentalitzant als que estan sotmesos , altres dones i mainada per fer arribar el missatge amb més contundència . Els obliguen a mostrar les senyes de pertanença al grup com a forma de deixar coonstancia que no estan sols , ni són individus, ni tenen dret a individualitzar-es . Es "burkegen".
Per part dels subordinats, no els queda cap altre remei que submissió i la obediència, per la pressió de la comunitat. En cas de no fer-ho es convertirà en un(a) mal(a) creient(a) i l’expulsaran de la seva comunitat. Per a l’immigrant – que és un estrany en un món estrany – això és terrible, sense la comunitat no li queda res més.
La forma repeteix els esquemes de les altres religions i sectes i també la catòlica, no fa encara masses anys.
De fet, els civilitzats i il·lustrats ciutadans d’aquest país no estem gens lluny de situacions semblants: quantes vegades no estem d’acord en situacions i actuacions i les acceptem en nom de la “pau social”, perquè, si no, quedarem malament, perquè si no aquell funcionari o aquell polític s’hi pot tornar, cosa que ens recorden constantment d’una o altra manera.
I això passa cada dia.

Una branca productiva

Llegir les estadístiques del moviment judicial – vegeu la pàgina web del Poder Judicial – és fascinant.

La del any 2008 ens diu que en tot l’Estat hi havia 9 milions d’assumptes entrats, per 4.600 jutges, 3.500 jutjats i 120.000 advocats. Per a tramitar aquest assumptes hi havia 32.000 funcionaris.

El cost de la justícia gratuïta – el que costen els advocats d’ofici al contribuent – fou de 211 milions de euros (corresponents a costos d’advocats, pèrits i funcionament).

La matèria prima són els 9 milions d’assumptes. I d’aquests - tant dels que estan obligats a passar-hi com dels que hi passen per insuficiència pròpia – en viuen directament unes dues-centes mil persones i indirectament 4 vegades més.

Per a una població de 40 milions i comptant només els majors de 15 anys, nou milions de procediments judicials, en què normalment hi ha dues parts, significa molta conflictivitat.

Encara que hi hagi molts bancs que estan sempre a un costat, una tercera part de la població adulta i amb capacitat jurídica està passant per un jutjat.

Mirant-ho exclusivament com una branca de l’economia, hi ha un producte gestionat per un monopoli que dóna feina a milers de persones.

Encara que la gestió sigui monopolista, no sempre és necessari que es gestioni a través d’aquest monopoli.

El producte que entra a un jutjat és simplement un conflicte entre parts sobre una qüestió. Si no, no hi ha conflicte – dos no es barallen si un no vol – o el conflicte es soluciona i llavors deixa de generar feina i “riquesa”.

Aquest producte té normalment valor econòmic, molt clar quan es tracta d’una reclamació de diners i no tant quan són “danys i perjudicis” o incompliments derivats d’altres actuacions. Es parteix llavors que algú deu quelcom a un altre i per a poder cobrar s’ha de posar en mans del jutjat perquè aquest, amb violència (moral o física), ho faci complir.

És clar que sobre aquell valor inicial, pel sol fet de no entendre’s i fer la reclamació, s’hi afegeixen costos i despeses variades que són prioritaris i independents de l’altra reclamació. La possibilitat de cobrar el que es reclama inicialment és inferior al 50%.

La racionalitat, a la qual aspira l’espècie humana com a simple utopia, hauria de condicionar els accessos als tribunals: arribar a un acord previ que per a l’interessat o perjudicat li estalviaria despeses i esforços; suprimir procediments anacrònics.

S’ha demostrat que això és impossible. Es prefereix descarregar la queixa, la reclamació, la ràbia, la frustració als tribunals abans d’aturar-se a pensar el cost real d’aquesta decisió.

Si aquesta branca computa a efectes del PIB, ho hauria de fer com a compensació de factors negatius.

La Justícia de la "gent"

En els innombrables casos de “presumptes” delinqüents, és habitual que tots tinguem decidit qui és culpable i qui no ho és abans que s’hagi celebrat cap judici i, fins i tot, després dels judicis, independentment del què diguin els jutges a la sentència.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.

KAFKIANES II

L’any 2000 es va iniciar l’autovia Olot - Besalú. A conseqüència de l’ampliació es varen expropiar finques, enderrocar cases i ocupar tot allò que es necessitava per fer la carretera.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.

Cabirols

Medi Ambient s’ha abocat a defensar la natura. Sota aquest mot hi ha des d’evitar la destrucció del que encara ens queda de boscos, rius i prats, fins a la recuperació d’uns entorns segons el què alguns especialistes es pensen que havia estat.
Els passa com aquells pioners de la restauració dels edificis romànics, que quan convenia els tornaven a fer. Només cal anar a Ripoll per veure’n un exemple.
En el cas del Parc Natural de la Garrotxa, el dels volcans i de la Fageda d’en Jordà, per acabar de completar la imatge idíl·lica es va introduir de forma expressa per la Junta de Protecció de la Zona Volcànica, a l’any 1995, 45 exemplars de cabirol.
Protegits per tots cantons,aquests “bambis”, utilitzant l’expressió zoològica del “quemaquisme”, a l’any 2007 ja eren 1400 exemplars.
Què ha passat?
Doncs que han començat a ficar-se en els conreus, en els horts i en els camps de fesols recollint el que altres han sembrat. Els cabirols no són com els senglars que aixafen menjant i per allà on ells han passat no queda res. Els cabirols són uns llepafils i només es mengen les fulles tendres de les plantes. Aquestes creixen però no produeixen res. Estan capades.
Hi varen pensar els introductors dels cabirols en això? Segurament no.
Els pagesos que estan dins del Parc Natural n'han d patir les consqüéncies i quen es queixen i reclamen , es troben amb la incomprensió dels funcionariss verds.
Davant les minses reclamacions dels danys (500 euros), la Junta de Protecció es tanca en banda i obliga a anar als tribunals.
Per ells es tracta de una conseqüència “natural”, de la qual no són gens responsables. Encara que qui decideixi si es poden caçar o no, quan i en quina quantitat siguin ells mateixos, ells no tenen cap responsabilitat de res.
Objectivament, es tracta d’una concepció de la intervenció en el medi ambient totalment irresponsable.
El parc no permet i persegueix la introducció d’espècies vegetals i animals foranes sigui de forma “natural” o intencionada.
Ells, però, han introduït un nou element de forma intencionada sense sospesar-ne les conseqüències ni tenint en compte què podria passar ni què s’havia de fer si hi havia un desequilibri.
Com és això?
És exactament el mateix que en les antigues i eternes religions, els seus ministres i sacerdots: ells només són executors de la NATURA i, per tant, no en són responsables.
El pobre pagès o pagesa encara ha d’estar agraït que els cabirols vinguin i se li mengin el seu pa.
Visca el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa i els seus neo-sacerdots!!

Kafkianes 1

En el Procés de Kafka, i en la majoria dels altres processos per a moltes persones, els individus es senten ficats dins una dinàmica que no entenen ni en coneixen les pautes, però tot el que passa els afecta directament. Els fan anar d'un cantó cap a l'altre, les preguntes no tenen respostes i les respostes no són intel·ligibles ni corresponen a les preguntes que han fet o als temes que ha plantejat.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.

Els judicis del futur (10, 20, 50 anys?)

Com seran els judicis d’aquí a uns 10, 20, 50 anys?
En un judici una persona – el jutge – resol i decideix sobre els conflictes que li plantegen: de particulars entre ells; on intervé alguna administració; o els que li plantegen els defensors del Estat de Dret, els fiscals.
A la pràctica, en un judici cada un dels que intervé s’espera que es solucioni de la forma que ells volen, sense estar vinculats a la veritat, ni a la lògica jurídica, ni a l’estat de dret, ni a les regles de joc.
Què fa servir el jutge per a la seva decisió?
Amb els “fets” que li presenten, o que ell demana (es pot demanar més informació, però en hi ha molts pocs jutges que ho facin), aplica les normes en la forma que ell considera més adequada i decideix sobre el resultat i la responsabilitat (en les qüestions penals).
El coneixement de les lleis i la interpretació que se’n fa és accessible a tothom. Avui dia hi ha bases de dades amb milions de sentències i resolucions i buscadors potents. La pràctica és aquesta, i per això es valora tan tenir un “bon” advocat o poder.
Els fets, saber què va passar, depèn de la informació i la forma en què es presenti perquè sigui creïble i acceptable pel jutge. Aquí es mostren la feblesa i l’arbitrarietat dels jutges. No estan vinculats a allò que va passar sinó a allò que ells creuen que va passar. Les proves, els testimonis, es peritatges, passen pel filtre de la credibilitat. No hi ha – actualment – cap control d’aquesta credibilitat.
Passant per aquestes bases de dades hi ha un munt de resolucions que es recolzen exclusivament en la “fe” del jutge: en allò que va passar, en el com i en les intencions dels participants.
Si ho comparem amb l’estat de la ciència i la investigació actuals, la justícia està al nivell dels curanderos o els metges d’abans, que no disposaven ni d’analítica, ni de ressonàncies o semblants, ni sabien què era un gen.
D’aquí a poc es podrà explorar directament el cervell i saber la informació que portem a dins, es podrà saber els condicionaments bioquímics de les reaccions i el nivell d’independència i responsabilitat de cadascú en cada actuació; es podrà seguir la traça, els moviments i el rastre de cada un en qualsevol entorn urbanitzat i es tindrà el què, el com i el per què.
L’acoblament amb la normativa serà una qüestió sense gaires problemes.
Els resultats haurien de ser unes resolucions sense sorpreses, coherents, lògiques i comprensibles.
Faran falta els jutges?
Tècnicament segur que no (tampoc fa falta pilot per conduir un nau a Mart o algú per regular el trànsit, i dintre de poc per operar, etc., etc.). El que també és segur és que els jutges no renunciaran al poder ni els polítics els hi trauran, perquè deixarien de ser influenciables.
La justificació serà, com sempre, un acte de fe fonamentat en una situació de superstició precientífica i en la creença de l’home (sobre tot l’home-mascle) com a rei de la creació i no com una peça més en la evolució.
Falten alguns anys per arribar a aquest punt ja descrit, entre altres, per Stanislaw Lem i companyia.

Identitats circumstancials

Sospito que les preguntes essencials de qui sóc, d’on vinc i a on vaig, que s’han de plantejar de tant en tant, són una maledicció dels que hem estat programats – ensenyats – sota el mandat de la raó i d'allò raonable.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.

Sempre hi ha un responsable

Les relacions legals es mouen dins dels paràmetres de drets i obligacions. Tota la legislació només parla, i aplica al detall, els drets d’uns, les obligacions, recíproques i unilaterals, i la manera de realitzar-les.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.

Da mihi facta dabo tibi ius

Aquest aforisme – dóna’m els fets i donaré el dret – presta a confondre el ius amb la justícia. El ius, el dret, és la decisió sobre els fets aplicada pel tribunal i d’acord amb la interpretació que aquest tribunal fa de les normes. Hi ha una referència molt llunyana i mediatitzada amb la justícia, la qual és creada per tots els qui intervenen en la definició dels fets i la formulació del ius.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.

La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials

El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.

I la Generalitat digué o delimitar el país

L’any 2008 La Generalitat va prendre la decisió de repassar les fites entre municipis. Per això va utilitzar la delimitació de l’any 1928, que s’havia realitzat amb la participació parcial de propietaris i ajuntaments.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.