Viure dels acomiadaments

Dins de la discussió sobre el cost del acomiadament , no s’ha de perdre de vista els seus entorns i circumstancies .
Així els judicis laborals per acomiadaments són una forma ràpida, fàcil i segura perquè un sector dels advocats es guanyi la vida i els sindicats tinguin ingressos importants .
Com que tots els treballadors tenen dret a indemnització quan acaben la seva vida laboral en una empresa, la reclamació d’aquesta pels professionals els dóna el dret a participar en aquesta indemnització, la qual sempre es cobra o bé de la empresa o bé del Estat.
En el cas d’acomiadament, només és objecte de discussió la quantia concretada en els dies que toquen per any treballat.
Suposo que històricament aquest concepte d’indemnització era per un cantó una penalització de l’empresari per ruptura unilateral del contracte, el qual l’obligava a mantenir el treballador fins que aquest es cansés. Socialment significava donar tranquil·litat i evitar els abusos i les pressions sobre el treballador, com passa en molts països emergents.
De fet, els càrrecs de les grans empreses, que no són els propietaris, s’han apuntat descaradament a aquesta línia, establint indemnitzacions grandioses en el moment en què se’ls rescindeixi el contracte.
La diferència és que la indemnització del peó té un nivell legal, acotat i limitat i la del gerent no.
Si es contemplen les indemnitzacions com una forma en què el treballador participa en la plusvàlua que el seu treball ha generat i que no trobava una compensació anual, com feien els socis capitalistes de l’empresa, aleshores la indemnització variable – o una participació en els beneficis anualment- estaria més d’acord amb els temps actuals. És el fonament que fan servir els directius per justificar els seus sous i la participació en els resultats. Aquesta participació hauria de ser el mateix per a qualsevol que contribueix al producte final.
Ara bé, això implica mantenir el sistema de considerar el treball com a participació en un producte que s’ha de vendre i ha de generar beneficis econòmics. Produir per guanyar diners independentment de la necessitat , de la finalitat del producte i del cost energetic-ambiental, és una cosa que aquest petit mon no pot ja suportar.
Quan hi ha de tot per a tothom i la qüestió és la distribució d’aquest tot entre el tothom, el criteri econòmic és insostenible.
Això significa passar d’uns hàbits només productius i rentables econòmicament a una filosofia ocupacional de participació en el sistema de manteniment de les infraestructures.
Com a conseqüència, si desapareixen les indemnitzacions, també es redueix una branca que viu indirectament d’elles, tan econòmicament com passionalment.
Què s’ha de fer amb tot aquest personal?
Més futbol i semblants.