La Justícia de la "gent"

En els innombrables casos de “presumptes” delinqüents, és habitual que tots tinguem decidit qui és culpable i qui no ho és abans que s’hagi celebrat cap judici i, fins i tot, després dels judicis, independentment del què diguin els jutges a la sentència.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.