Neteja ètnica

A la demarcació de Girona i en un poble perdut entre muntanyes al que han arribat els bàrbars subsaharians, que durant anys, a més de fer les feines que ningú del país volia fer, ens han finançat les jubilacions i les pensions, l’administració (“Ministerio de Trabajo e Inmigración”) ha desenvolupat un sistema de neteja ètnica per fer marxar els immigrants d’una gran exquisidesa burocràtica.
El procediment és molt senzill.
Quan un immigrant ha estat cobrant de l’atur o rebent prestacions si ha marxat temporalment del país sense avisar, se li retira i se l’obliga a tornar-ho tot.
La prova és el passaport que se li demana sense cap advertiment ni justificació.
Ho diuen això les lleis? Abans es feia?
Si ja és dubtós que - i sobre això hi ha sentències per a tots els gustos – que el fet de sortir un temps signifiqui la pèrdua del dret (la llei parla de canvi de residència), fins ara mai i ningú de l’administració - ara tan exigent – havia advertit, notificat, no havia dit res de res sobre aquesta condició.
La cosa funciona així: un senyor o una senyora es troba de cop i volta que no li paguen l’atur o el subsidi i després rep una comunicació que li han aturat perquè no compleix amb els requisits. En alguns casos no diuen ni quins requisits s’han deixat de complir.
Si aquest no contesta o si contesta i explica que sí que ha estat fora, però que continua empadronat, o que el viatge ha esta per coses familiars, que ho va “dir “ i el funcionari de finestreta de torn no li va fer cap advertència, etc. Si això passa, ho consideren un reconeixement de culpabilitat i fora tot.
La mecànica formal de notificacions, al·legacions, recursos, etc., que diuen que és una garantia de l’estat de dret, aquí en la majoria dels casos no s’aplica.
Passa això arreu?
No ho sembla. És com si una secció del partit racista de l’Anglada hagués desembarcat a la delegació del ministeri d’algunes de les comarques de Girona. També es pot tractar de funcionaris acollonits que temen per el seu sou i es pensen que el que no es pagui a altres se’ls pagarà a ells.
El pes de pagar el pis i dels aliments bàsics recau sobre la resta de la societat i dels municipis, i afecta sobretot als fills, la majoria dels quals són catalans i el nostre futur i d’aquells funcionaris unívocs per als quals les formes d’aplicació de les lleis són diferents per a aquest grup de immigrants.
Entre altres per als senyor(e)s que firmen les notificacions i resolucions: Montserrat Molins i Josep Mª Guixeras.

S'aixeca el teló

L’experiència d’un profà en un judici, com a perjudicat, és quelcom semblant a la que té un cristià de base que participi en la Roma papal en una cerimònia amb tots els ets i uts. Es perd la fe.Qui només coneix la “justícia” a través de les pel·lícules i les sèries de televisió suposa que la justícia real és una altra cosa.S’espera, per exemple, que hi hagi una voluntat dels participants per determinar la veritat i que el perjudicat tindrà una reparació del dany més o menys satisfactòria.Però el perjudicat-justiciable* dins del judici es troba que no pot parlar sinó quan expressament se li pregunta i, si no se li pregunta, no pot dir res; que no pot intervenir per denunciar les mentires i falsedats; que els advocats del contrari el maltracten, el pressionen, malinterperten el que diu de forma descarada i primitiva; que el jutge no s’interessa pel què es diu, ni pregunta ni demana aclariments, i que si ho fa (de vegades passa) és sobre qüestions incomprensibles. En els parlaments finals tot és com si el que s’ha dit no valgués res.Quan el justiciable veu, al sortir de la sala dels judicis, que tot són somriures entre els aferrissats professionals contraris; no tardarà a donar-se compte que un judici és una representació i que la justificació la té per ell mateix.El fet que l’ha provocat és només l’ocasió perquè els professionals desenvolupin la seva tasca, justifiquin els seus honoraris donant suport incondicionalment al seu client.Un judici és un procediment de virtualitzar i descontextualitzar unes coses que han passat en un altre món i que d’aquesta manera s’anul·len i es liquiden.De vegades ni fa falta que hi hagi la cerimònia de togues, senyories, preguntes, proves acceptades i no acceptades - per ser o no en la forma casuística que obliguen les lleis – etc., etc., perquè no s’arriba mai a judici.La pròpia inèrcia autodestructiva dels procediments sobre la realitat (els fets que arriben als tribunals) soluciona el problema deixant que es podreixi i deixi de ser un problema per al justiciable.Qui està ficat dins d’aquesta farsa i es vesteix la toga i fa la seva representació ha deixat fa temps de veure i viure “els casos” com un problema existencial i social d’unes persones.Excepte quan un s’hi troba enganxat i és un perjudicat i, com si no sabés com realment funciona, “demana justícia” i s’enfada i protesta quan se li aplica la mateixa medicina que ell ha estat repartint.* Justiciable. Que demana que es faci justícia sobre uns fets que ha patit i l’han perjudicat

Hivern a Olot

Els assassinats a trets de rifle de quatre persones i els assassinats d’un nombre indefinit de residents de La Caritat han trasbalsat la ciutat d’Olot i els olotins ens hem sentit desorientats, decebuts, frustrats i ferits.
De cop i volta hem passat a ser voyeurs de les desgràcies alienes que passaven fora d’aquestes contrades i aquest paisatge poètic a ser el centre d’atenció i objecte de la morbositat, l’especulació malaltissa a causa de les accions de dues persones, dos individus.
Ens haviem cregut i ens havien fet creure que els olotins no erem com els altres i que la Garrotxa era un excepción , una illa, dins del la societat postindustrial.
Ara hem perdut la falsa innocència de ser diferents (“Com a Olot enlloc”): ens han fet passar de viure en un espai dissenyat i dirigit des dels despatxos oficials a cop de decrets i pla especial, que es trobava fora del circuït morbós i groguenc de les càmeres i els mitjans de comunicació, a ser un lloc pervers i maligne.
De cop i volta hem vist que aquí passa el mateix que ha passat i passarà a qualsevol punt del “primer“ món on qui té una arma la pot fer servir per a matar persones i qui ha de cuidar persones es considera amb dret a disposar sobre la seva vida.
I aquests assassins són dels “nostres”, són nascuts i amb arrels aquí des de fa generacions. No són cap d’aquell immigrants a qui uns quants demagogs irresponsables atribueixen tots els mals, i als qui ara podem atribuir la responsabilitat d’aquest crims.
Ells, els altres olotins, no tenen aquesta cultura.
Encara no hem digerit aquest despertar confrontats amb la violència pura i simple al costat de casa, amb el mal que ha rebut aquella persona que coneixem directament o que coneixem algú que la coneix, que n’és amic o parent. No el podem reprimir ni retornar al somni daurat de l’aïllament fictici.
Ara haurem de veure com es vesteix el mite de ciutat negra i plena d’assassins sota la direcció de periodistes i contertulians que necessiten parlar o escriure, per la necessitat de emplenar el temps, les pantalles i els espais impresos. Haurem d’empassar-nos el tractament mediàtic dels mitjans per subministrar teca als voyeurs d’arreu, dels quals nosaltres mateixos formem part, i afrontar la temptació de ser protagonistes efímers i durant uns segons contestant els requeriments (vostè els coneixia?) de periodistes a preu fet, que només gravaran sense escoltar.
És cert que aquests crims han fet explotar l’estadística de l’espai geogràfic i ciutadà d’Olot, posant-nos dins el grup de les primers ciutats en índex de criminalitat, però l’estadística està condicionada per uns paràmetres i aquests paràmetres s’han de determinar dins de la societat globalitzada.
Si Olot fos dins del cinturó de Barcelona, la peculiaritat olotina quedaria difuminada dins de l’entorn metropolità i la llegenda negra específica tindria poques probabilitats de prosperar. En un món de tarots, astrologies i braçalets miraculosos, la irracionalitat és el millor abric de la inseguretat i és més fàcil creure en tot allò que fa por que no fer treballar el cervell i la raó. S’accepten imatges, paraules, expressions encara que aquestes no tinguin cap contingut (això ja ho practicava Lovecraft).
El reconeixement dels simples i terribles fets ha ser suficient per a no entrar en el joc i acceptar que ens considerin i ens considerem víctimes, botxins ni de creure que nosaltres continuem essent diferents però en “macabre”.
El que ha passat a Olot, obra de dues persones, no té ni causa, ni origen, ni condicionament en les possibles peculiaritats de l’entorn i la societat olotina. Ha passat perquè Olot està dins del món consumista influenciat per la una cultura massificada i simplificada, sense ètica. La majoria de nosaltres, igual que arreu en el país, manté els principis generals de la convivència, no perquè estiguin sancionats penalment sinó perquè són la base de la convivència i tots som necessaris, tots tenim tots els drets i ningú pot decidir sobre els altres.
Els crims no ens han canviat, ens han de fer despertar.

Burka judicial

El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem ens deleixen amb les picabaralles entre ells i la resta dels jutges. Si les coses són realment com les pinten els mitjans d’informació – cosa possible – quelcom deu passar perquè hi hagi tant enrenou.
El Consell del Poder Judicial es un òrgan administratiu del tercer Poder, el dels jutges i els tribunals. Serveix, teòricament, per a garantir la independència del tribunals i dels jutges i que aquests no estiguin sotmesos a pressions de cap mena.
No s’acaba d’entendre per què aquest òrgan administratiu l’han de gestionar jutges, quan el que es necessita són gestors amb sentit comú, que representin tota la societat – i no només els jutges – . Sobretot quan tots aquells jutges que estan al Poder Judicial fan falta a tots els altres tribunals d’arreu del país, per a dictar sentències i resoldre els conflictes.
Però és molt llaminer poder decidir quin jutge va a on i sobre si es sanciona o no i com. Manar pura i simplement i exercir el “poder” d’uns jutges sobre altres i poder-ho fer sense cap continència ni sensibilitat per la funció general que representen.
Per origen i formació, la majoria del jutges són incapaços d’entendre la seva funció dins de la societat, la finalitat històrica i fonamental dels tribunals i de les sentències.
Per ells jutjar és realitzar unes actuacions – procediments – sobre unes propostes escrites en base a uns textos: les lleis. Tan bona és la decisió – per ells – de “no decideixo” com la de “decideixo que no puc decidir” ( que és el diu reiteradament el TS en la indadmisió de recursos ) .
No és estrany trobar-se amb què en posar una demanda (plantejar un conflicte perquè el jutge el resolgui) aquest retarda la resolució agafant-se a collonades (Pla dixit), demanant aclariments formalistes o simplement exigint coses que l’interessat no ha demanat o no pot aportar.
Jutjar en aquest país és una litúrgia sense continguts, arrelada en una tradició religiosa, que té històricament el seu representant més significatiu en els Tribunals de la Inquisició. Mai fou la condemna una qüestió de la Fe, sinó de les formes i les formalitats.
La formació dels jutges, les preseleccions de les oposicions, l’autoprogramació durant anys, per esdevenir jutge per sempre, els han fet insensibles a la societat i els han bloquejat per entendre la realitat directa.
El que no arriba mediatitzat pel llenguatge jurídic processal no existeix i la existència per ells es redueix a aquest limitadíssim entorn. (Entorn que només compren les disfuncions de la societat, ja que tota la resta no passa pels jutjats.)
Quan aquestes persones tenen la potestat de decidir sobre l’estructuració dels Jutjats i la feina dels altres jutges, l’actuació normal esdevé una farsa o una sarsuela (per alguna cosa estan a Madrid).
Per als espectadors, allunyats de la picabaralla interna, tot plegat resulta una demostració d’immaduresa irreparable i una manifestació més que ells són d’un altre món.
Ells actuen, com tots els que es consideren en el melic del seu món, amb absoluta franquesa, ensenyant els seus beis sense cap control. A la vegada és com si no estiguessin exposats a la mirada de tothom i que tothom no els pogués senyalar i opinar sobre ells.
Si l’opinió no els agrada, protesten, es queixen, demanen empara als tribunals i altres organismes.
Tots ells porten una Burka que – pensen – els fa invisibles a tercers. En lloc de justificar els seu comportament – o modificar-lo – reclamen el dret a la impunitat.

Viure dels acomiadaments

Dins de la discussió sobre el cost del acomiadament , no s’ha de perdre de vista els seus entorns i circumstancies .
Així els judicis laborals per acomiadaments són una forma ràpida, fàcil i segura perquè un sector dels advocats es guanyi la vida i els sindicats tinguin ingressos importants .
Com que tots els treballadors tenen dret a indemnització quan acaben la seva vida laboral en una empresa, la reclamació d’aquesta pels professionals els dóna el dret a participar en aquesta indemnització, la qual sempre es cobra o bé de la empresa o bé del Estat.
En el cas d’acomiadament, només és objecte de discussió la quantia concretada en els dies que toquen per any treballat.
Suposo que històricament aquest concepte d’indemnització era per un cantó una penalització de l’empresari per ruptura unilateral del contracte, el qual l’obligava a mantenir el treballador fins que aquest es cansés. Socialment significava donar tranquil·litat i evitar els abusos i les pressions sobre el treballador, com passa en molts països emergents.
De fet, els càrrecs de les grans empreses, que no són els propietaris, s’han apuntat descaradament a aquesta línia, establint indemnitzacions grandioses en el moment en què se’ls rescindeixi el contracte.
La diferència és que la indemnització del peó té un nivell legal, acotat i limitat i la del gerent no.
Si es contemplen les indemnitzacions com una forma en què el treballador participa en la plusvàlua que el seu treball ha generat i que no trobava una compensació anual, com feien els socis capitalistes de l’empresa, aleshores la indemnització variable – o una participació en els beneficis anualment- estaria més d’acord amb els temps actuals. És el fonament que fan servir els directius per justificar els seus sous i la participació en els resultats. Aquesta participació hauria de ser el mateix per a qualsevol que contribueix al producte final.
Ara bé, això implica mantenir el sistema de considerar el treball com a participació en un producte que s’ha de vendre i ha de generar beneficis econòmics. Produir per guanyar diners independentment de la necessitat , de la finalitat del producte i del cost energetic-ambiental, és una cosa que aquest petit mon no pot ja suportar.
Quan hi ha de tot per a tothom i la qüestió és la distribució d’aquest tot entre el tothom, el criteri econòmic és insostenible.
Això significa passar d’uns hàbits només productius i rentables econòmicament a una filosofia ocupacional de participació en el sistema de manteniment de les infraestructures.
Com a conseqüència, si desapareixen les indemnitzacions, també es redueix una branca que viu indirectament d’elles, tan econòmicament com passionalment.
Què s’ha de fer amb tot aquest personal?
Més futbol i semblants.

L'Alcorà

Els immigrants porten amb ells les seves circumstàncies personals: la forma de veure el món, l’estructura familiar, la gastronomia, el vestit i la religió. Alguns d’aquests costums són compatibles amb l’entorn social, altres són adaptables, altres no ho són, o no volen que ho siguin.
Els gambians, com a cas concret, són musulmans i la seva interpretació o programació de la religió, xoca frontalment amb el què en diríem principis constitucionals i drets humans. Es tracta d’una visió restringidíssima de l’islamisme assentada en una societat rural i tribal on l’home té tots els drets i tota la resta li està subordinat.
L’Alcorà és la norma que, de fet i com és fàcilment comprovable, té milers d’interpretacions possibles. Qui decideix la interpretació dins de aquestes comunitats totalment tancades per tant, totes les conseqüències per a la vida quotidiana, és l’imam.
Quan hi ha conflicte amb les lleis del país d’acolliment, com per exemple les lleis d’escolarització, els pares ni la comunitat no ho tenen en compte - ni sembla que siguin accessibles a cap argumentació- el bé dels fills. Aquest concepte no existeix en el sentit en que s’entén en el món occidental. El fills hi són per justificar l’exercici del poder de l’home i en tot cas assegurar el seu futur (el del pare), perquè l’alimentin quan sigui gran.
Quan la religió està enclavada en la misèria i l’únic que s’aspira és a sobreviure el dia a dia, la fe en què “Al·là proveirà “ dóna motius per assumir tot el que vingui. Si a més aquest món és el camí cap al paradís, tot el que aquí passi o faci ha d’estar condicionat i sotmès a allò que asseguri el més enllà: el compliment dels rituals al peu de la lletra – segons interpretació oficial de la comunitat – no té en compte cap altre interès ni principi.
Si no hi ha futur, no cal esforçar-se per al dia actual ni és important que els fills no vagin a escola o si ells deixen la feina durant un temps. No cal estalviar, ni planificar, perquè Al·là proveirà.
Aquesta forma de viure la religió conjuntament , s'apoia en l’arbitrarietat del qui decideix, els quals són els mascles caps de família, que si no poguessin ni decidir sobre les dones i menors, no serien absolutament res. Aquests mobilitzen a tots contra els que posen en perill el seu poder - o sigui la seva identitat- i ho fa utilitzant la religió i l’Alcorà, i instrumentalitzant als que estan sotmesos , altres dones i mainada per fer arribar el missatge amb més contundència . Els obliguen a mostrar les senyes de pertanença al grup com a forma de deixar coonstancia que no estan sols , ni són individus, ni tenen dret a individualitzar-es . Es "burkegen".
Per part dels subordinats, no els queda cap altre remei que submissió i la obediència, per la pressió de la comunitat. En cas de no fer-ho es convertirà en un(a) mal(a) creient(a) i l’expulsaran de la seva comunitat. Per a l’immigrant – que és un estrany en un món estrany – això és terrible, sense la comunitat no li queda res més.
La forma repeteix els esquemes de les altres religions i sectes i també la catòlica, no fa encara masses anys.
De fet, els civilitzats i il·lustrats ciutadans d’aquest país no estem gens lluny de situacions semblants: quantes vegades no estem d’acord en situacions i actuacions i les acceptem en nom de la “pau social”, perquè, si no, quedarem malament, perquè si no aquell funcionari o aquell polític s’hi pot tornar, cosa que ens recorden constantment d’una o altra manera.
I això passa cada dia.

Una branca productiva

Llegir les estadístiques del moviment judicial – vegeu la pàgina web del Poder Judicial – és fascinant.

La del any 2008 ens diu que en tot l’Estat hi havia 9 milions d’assumptes entrats, per 4.600 jutges, 3.500 jutjats i 120.000 advocats. Per a tramitar aquest assumptes hi havia 32.000 funcionaris.

El cost de la justícia gratuïta – el que costen els advocats d’ofici al contribuent – fou de 211 milions de euros (corresponents a costos d’advocats, pèrits i funcionament).

La matèria prima són els 9 milions d’assumptes. I d’aquests - tant dels que estan obligats a passar-hi com dels que hi passen per insuficiència pròpia – en viuen directament unes dues-centes mil persones i indirectament 4 vegades més.

Per a una població de 40 milions i comptant només els majors de 15 anys, nou milions de procediments judicials, en què normalment hi ha dues parts, significa molta conflictivitat.

Encara que hi hagi molts bancs que estan sempre a un costat, una tercera part de la població adulta i amb capacitat jurídica està passant per un jutjat.

Mirant-ho exclusivament com una branca de l’economia, hi ha un producte gestionat per un monopoli que dóna feina a milers de persones.

Encara que la gestió sigui monopolista, no sempre és necessari que es gestioni a través d’aquest monopoli.

El producte que entra a un jutjat és simplement un conflicte entre parts sobre una qüestió. Si no, no hi ha conflicte – dos no es barallen si un no vol – o el conflicte es soluciona i llavors deixa de generar feina i “riquesa”.

Aquest producte té normalment valor econòmic, molt clar quan es tracta d’una reclamació de diners i no tant quan són “danys i perjudicis” o incompliments derivats d’altres actuacions. Es parteix llavors que algú deu quelcom a un altre i per a poder cobrar s’ha de posar en mans del jutjat perquè aquest, amb violència (moral o física), ho faci complir.

És clar que sobre aquell valor inicial, pel sol fet de no entendre’s i fer la reclamació, s’hi afegeixen costos i despeses variades que són prioritaris i independents de l’altra reclamació. La possibilitat de cobrar el que es reclama inicialment és inferior al 50%.

La racionalitat, a la qual aspira l’espècie humana com a simple utopia, hauria de condicionar els accessos als tribunals: arribar a un acord previ que per a l’interessat o perjudicat li estalviaria despeses i esforços; suprimir procediments anacrònics.

S’ha demostrat que això és impossible. Es prefereix descarregar la queixa, la reclamació, la ràbia, la frustració als tribunals abans d’aturar-se a pensar el cost real d’aquesta decisió.

Si aquesta branca computa a efectes del PIB, ho hauria de fer com a compensació de factors negatius.