La Justícia de la "gent"

En els innombrables casos de “presumptes” delinqüents, és habitual que tots tinguem decidit qui és culpable i qui no ho és abans que s’hagi celebrat cap judici i, fins i tot, després dels judicis, independentment del què diguin els jutges a la sentència.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.

KAFKIANES II

L’any 2000 es va iniciar l’autovia Olot - Besalú. A conseqüència de l’ampliació es varen expropiar finques, enderrocar cases i ocupar tot allò que es necessitava per fer la carretera.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.

Cabirols

Medi Ambient s’ha abocat a defensar la natura. Sota aquest mot hi ha des d’evitar la destrucció del que encara ens queda de boscos, rius i prats, fins a la recuperació d’uns entorns segons el què alguns especialistes es pensen que havia estat.
Els passa com aquells pioners de la restauració dels edificis romànics, que quan convenia els tornaven a fer. Només cal anar a Ripoll per veure’n un exemple.
En el cas del Parc Natural de la Garrotxa, el dels volcans i de la Fageda d’en Jordà, per acabar de completar la imatge idíl·lica es va introduir de forma expressa per la Junta de Protecció de la Zona Volcànica, a l’any 1995, 45 exemplars de cabirol.
Protegits per tots cantons,aquests “bambis”, utilitzant l’expressió zoològica del “quemaquisme”, a l’any 2007 ja eren 1400 exemplars.
Què ha passat?
Doncs que han començat a ficar-se en els conreus, en els horts i en els camps de fesols recollint el que altres han sembrat. Els cabirols no són com els senglars que aixafen menjant i per allà on ells han passat no queda res. Els cabirols són uns llepafils i només es mengen les fulles tendres de les plantes. Aquestes creixen però no produeixen res. Estan capades.
Hi varen pensar els introductors dels cabirols en això? Segurament no.
Els pagesos que estan dins del Parc Natural n'han d patir les consqüéncies i quen es queixen i reclamen , es troben amb la incomprensió dels funcionariss verds.
Davant les minses reclamacions dels danys (500 euros), la Junta de Protecció es tanca en banda i obliga a anar als tribunals.
Per ells es tracta de una conseqüència “natural”, de la qual no són gens responsables. Encara que qui decideixi si es poden caçar o no, quan i en quina quantitat siguin ells mateixos, ells no tenen cap responsabilitat de res.
Objectivament, es tracta d’una concepció de la intervenció en el medi ambient totalment irresponsable.
El parc no permet i persegueix la introducció d’espècies vegetals i animals foranes sigui de forma “natural” o intencionada.
Ells, però, han introduït un nou element de forma intencionada sense sospesar-ne les conseqüències ni tenint en compte què podria passar ni què s’havia de fer si hi havia un desequilibri.
Com és això?
És exactament el mateix que en les antigues i eternes religions, els seus ministres i sacerdots: ells només són executors de la NATURA i, per tant, no en són responsables.
El pobre pagès o pagesa encara ha d’estar agraït que els cabirols vinguin i se li mengin el seu pa.
Visca el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa i els seus neo-sacerdots!!

Kafkianes 1

En el Procés de Kafka, i en la majoria dels altres processos per a moltes persones, els individus es senten ficats dins una dinàmica que no entenen ni en coneixen les pautes, però tot el que passa els afecta directament. Els fan anar d'un cantó cap a l'altre, les preguntes no tenen respostes i les respostes no són intel·ligibles ni corresponen a les preguntes que han fet o als temes que ha plantejat.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.

Els judicis del futur (10, 20, 50 anys?)

Com seran els judicis d’aquí a uns 10, 20, 50 anys?
En un judici una persona – el jutge – resol i decideix sobre els conflictes que li plantegen: de particulars entre ells; on intervé alguna administració; o els que li plantegen els defensors del Estat de Dret, els fiscals.
A la pràctica, en un judici cada un dels que intervé s’espera que es solucioni de la forma que ells volen, sense estar vinculats a la veritat, ni a la lògica jurídica, ni a l’estat de dret, ni a les regles de joc.
Què fa servir el jutge per a la seva decisió?
Amb els “fets” que li presenten, o que ell demana (es pot demanar més informació, però en hi ha molts pocs jutges que ho facin), aplica les normes en la forma que ell considera més adequada i decideix sobre el resultat i la responsabilitat (en les qüestions penals).
El coneixement de les lleis i la interpretació que se’n fa és accessible a tothom. Avui dia hi ha bases de dades amb milions de sentències i resolucions i buscadors potents. La pràctica és aquesta, i per això es valora tan tenir un “bon” advocat o poder.
Els fets, saber què va passar, depèn de la informació i la forma en què es presenti perquè sigui creïble i acceptable pel jutge. Aquí es mostren la feblesa i l’arbitrarietat dels jutges. No estan vinculats a allò que va passar sinó a allò que ells creuen que va passar. Les proves, els testimonis, es peritatges, passen pel filtre de la credibilitat. No hi ha – actualment – cap control d’aquesta credibilitat.
Passant per aquestes bases de dades hi ha un munt de resolucions que es recolzen exclusivament en la “fe” del jutge: en allò que va passar, en el com i en les intencions dels participants.
Si ho comparem amb l’estat de la ciència i la investigació actuals, la justícia està al nivell dels curanderos o els metges d’abans, que no disposaven ni d’analítica, ni de ressonàncies o semblants, ni sabien què era un gen.
D’aquí a poc es podrà explorar directament el cervell i saber la informació que portem a dins, es podrà saber els condicionaments bioquímics de les reaccions i el nivell d’independència i responsabilitat de cadascú en cada actuació; es podrà seguir la traça, els moviments i el rastre de cada un en qualsevol entorn urbanitzat i es tindrà el què, el com i el per què.
L’acoblament amb la normativa serà una qüestió sense gaires problemes.
Els resultats haurien de ser unes resolucions sense sorpreses, coherents, lògiques i comprensibles.
Faran falta els jutges?
Tècnicament segur que no (tampoc fa falta pilot per conduir un nau a Mart o algú per regular el trànsit, i dintre de poc per operar, etc., etc.). El que també és segur és que els jutges no renunciaran al poder ni els polítics els hi trauran, perquè deixarien de ser influenciables.
La justificació serà, com sempre, un acte de fe fonamentat en una situació de superstició precientífica i en la creença de l’home (sobre tot l’home-mascle) com a rei de la creació i no com una peça més en la evolució.
Falten alguns anys per arribar a aquest punt ja descrit, entre altres, per Stanislaw Lem i companyia.

Identitats circumstancials

Sospito que les preguntes essencials de qui sóc, d’on vinc i a on vaig, que s’han de plantejar de tant en tant, són una maledicció dels que hem estat programats – ensenyats – sota el mandat de la raó i d'allò raonable.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.

Sempre hi ha un responsable

Les relacions legals es mouen dins dels paràmetres de drets i obligacions. Tota la legislació només parla, i aplica al detall, els drets d’uns, les obligacions, recíproques i unilaterals, i la manera de realitzar-les.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.