La Justícia de la "gent"

En els innombrables casos de “presumptes” delinqüents, és habitual que tots tinguem decidit qui és culpable i qui no ho és abans que s’hagi celebrat cap judici i, fins i tot, després dels judicis, independentment del què diguin els jutges a la sentència.
És el mateix el que “jutja” un tribunal i el que “jutja” “la gent”?
Amb totes les precaucions, es pot dir que allò que en primer lloc jutgen els tribunals – tant si són penals, civils o administratius – són “fets” i si aquests són conformes o disconformes amb la llei. Després ve, per un cantó, qui és el responsable i, per l’altre, les conseqüències d’aquests fets i la quantificació dinerària (i si és penal, la pena).
La funció dels tribunals convencionals és resoldre el conflicte, reparar el danys a la víctima, procurar que la reparació la faci qui l’ha provocada i procurar que qui ho ha fet no hi torni (o bé tancant-lo o bé reciclant-lo).
Un punt important és que, als tribunals, només hi arriben aquelles actuacions que algú planteja expressament o bé arriben al coneixement del jutge per altres vies. Si no es reclama que no em paguen el lloguer o que l’assegurança no paga els desperfectes, ningú es mou; si no es denuncia que m’han robat o fet mal, no passa res. Si els mossos no tramiten la denúncia que m’han robat a cartera – cosa poc important – o els insults de la veïna o les amenaces de l’ex, els tribunals no es mouen.
El procediment és tan formalista que les proves que no hagin seguit el camí formal i el protocol processal no existeixen ni són vàlides.
La justícia de “la gent”, que no és el poble i que es practica en els mitjans, dóna per suposat un fet i un culpable que s’ha de castigar. N’hi ha prou amb què uns quants diguin qui és el responsable, perquè el ramat dels cridaners – “la gent” – el segueixin.
Em resulta molt difícil de posar-me a la pell d’aquests que condemnen i acusen a partir d’un parell de titulars o de les manifestacions barroeres d’algun personatge “mediàtic”.
Com els funcionen els circuits cerebrals per convertir una suposició en un fet comprovat?
Estan realment disposats a prémer el gatell, donar la injecció letal, a tirar la pedra? O es per ells només una qüestió teòrica com la del tramvia desbocat de San Francisco, en què prement un botó el desvies tot matant una persona i salvant-ne cinc?
Una vegada passat aquest temporal, aclarits i establerts els fets i les responsabilitats de forma totalment diferent a la que s’havia cregut amb una fe indestructible, aquesta “gent” ho accepta?
Pel què es veu en alguns casos pràctics i actuals, no s’accepta sinó que es continua “creient” en el mateix.
La tipologia d’aquesta massa és la de creients circumstancials, que no depenen de la raó – raonar i enraonar – sinó de la identificació amb altres en cada moment i situació. És el reflex de la part gregària dins de l’evolució, que marca l’espècie humana i l’uneix en una mateixa direcció, fent-la partícip del grup. No seguir el crit i el clam col·lectiu és deixar de pertànyer-hi, cosa que l’instint de supervivència deu considerar com un risc.
La justícia de la gent, tots junts en contra un de concret, és un acte d’identitat social i humana.
Suposo que no es tardarà gaire a definir quines feromones i/o quines ones electromagnètiques produeixen aquestes reaccions col·lectives.
La “gent”, però, no ho entendrà i millor que no ho entengui o correm el perill que linxin a tots els que no combreguem amb aquestes litúrgies i fets circumstancials.

KAFKIANES II

L’any 2000 es va iniciar l’autovia Olot - Besalú. A conseqüència de l’ampliació es varen expropiar finques, enderrocar cases i ocupar tot allò que es necessitava per fer la carretera.
Estem a l’any 2009 i encara hi ha qui està esperant que Carreteres – l’administració d’Espanya - contesti a la proposta de valoració que el perjudicat va fer l’any 2000 referent a què significava la pèrdua de la casa i tot l’entorn.
Això després de passar-se 8 anys pledejant i amb una sentència favorable que obliga a Carreteres a fixar el preu i, si no ho fa, a pagar el que havia proposat el perjudicat.
Durant aquests anys el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha passat la demanda de una secció a l’altra. Arribat al final, tracta amb suma delicadesa l’Administració de Carreteres, que va al·legar “indefensió “( sic) en el plet.
Tots els escrits recordant al Tribunal la situació, tenen una resposta mediata (dos o tres mesos) i consisteixen a recordar amablement a Carreteres i al Jurat d’Expropiació el que hi ha pendent. Sembla que el Tribunal tingui por de l’Administració.
Mentrestant, l’afectat ha de viure del que li deixen , i sense un euro a la butxaca.
En aquestes situacions, la impotència es converteix en un estat personal continu, i les ganes d’esbombar els noms de tots els que han intervingut en aquesta situació i recomanar enviar-los postals recordatòries del què tenen pendent, no és res més que la manifestació d’aquesta frustració.
La qüestió de com és possible que això passi té la resposta de la resignació, del perquè sí, la resposta del “mal de molts”, la que diu que això passa arreu.
I si seguim preguntant per què passa a arreu?
L’explicació és que per al qui ha de decidir, tramitar, tirar endavant un paper, per a aquest, es tracta només d’això, d’un paper.
No hi ha la consciència que aquell paràgraf, per a l’afectat, representa la possibilitat de seguir vivint de forma normal i no haver de concentrar temps i esforços en què se li deixi seguir fent com sempre. Cap d’aquells que d’una o altra manera són responsables ho identifica amb una situació vital transcendental per al titular del DNI que figura en l’escrit.
Si aquella persona pateix depressions o atacs de ràbia - força normal-, si pega als fills o a la parella per això, “ell” ho trobarà horrorós, però sense cap mena de consciència responsable. Tant li fa que sigui jutge, director general o simple funcionari de finestreta.
La pregunta següent sobre el perquè d’aquesta mediatització, la qual converteix els problemes en paper, és a tocar de l’arrel de la cultura i la societat.
Sense aquests mecanismes, quasi digestius, en què els problemes personals, les vivències i les sensacions es poden transformar en quelcom assequible per a tothom, no hauria estat possible l’evolució, ni l’estructura social, ni la capacitat de seguir endavant amb altres coses i fer-ho conjuntament.
La immediatesa de les necessitats i les experiències no permet actuar més enllà d’allò que s’està produint en aquells moments. En mediatitzar-ho, transformar-ho en uns codis, fent-ho entrar en unes regles de joc, el problema s’esvaeix socialment, encara que continuï essent una càrrega per a l’afectat.
Fins i tot pot ser que no se solucioni mai - o que quan arribi la resposta ja hagi deixat de ser problema personal. Cosa freqüent amb l’administració.
Hi ha poques coses que s’escapin d’aquesta conversió. Fins i tot a les més primàries i que són irrenunciables, com ara menjar i sexe, se’ls dóna valor quan socialment se’ls dóna alguna estrella o es veuen com a erotisme-pornografia.