En el Procés de Kafka, i en la majoria dels altres processos per a moltes persones, els individus es senten ficats dins una dinàmica que no entenen ni en coneixen les pautes, però tot el que passa els afecta directament. Els fan anar d'un cantó cap a l'altre, les preguntes no tenen respostes i les respostes no són intel·ligibles ni corresponen a les preguntes que han fet o als temes que ha plantejat.
Qualsevol ésser mortal i amb sentit comú que s'hagi vist involucrat en un " procés" ha tingut i tindrà aquesta sensació d'impotència i d'incomprensió de tot el que l'envolta.
Els únics que s'hi troben còmodes són els que fan funcionar la maquinària sempre que ells mateixos no esdevinguin "procedimentats". És com estar vacunat o ser immune a un entorn perquè se'n forma part. Per a aquests, la situació no és kafkiana perquè apliquen les regles de joc, que coneixen i saben, encara que no es plantegen ni el què, ni el perquè . Aquests sistemes tenen predominantment la justificació en ells mateixos. Són illes situades en un espai diferent, encara que aparentment no es diferenciïn del seu entorn, i amb una altra concepció i realització del temps.
S'autojustifiquen en tant que emplenen les jornades laborals d'unes persones fent unes coses per les quals reben una retribució. Per a qualsevol extern al sistema, que exigeixi o esperi, ingènuament, que serveixi per a les situacions per a les que han estat concebuts, la situació és realment kafkiana.
Els sistemes administratius i, especialment, els tribunals estan plens de situacions com aquestes. Si la funció primària dels tribunals és resoldre sobre les qüestions o conflictes que se li plantegen, les decisions d'aquest tribunal retardant o impedint la resolució dóna lloc a una puntuació "kafkiana".
Tinc encara en camí el cas d'una reclamació d'un deute que va començar en el jutjat del lloc on vivia ell deutor, quan el deutor va marxar aquest jutjat es va declarar incompetent i ho va passar a un altre. D'aquest altre a un altre i després una un altre, fins a 6 vegades...fins ara. Una solució tan fàcil com que el primer jutjat el cités al domicili que fos, no entra en la lògica interna dels titulars de cap d'aquests jutjats (encara que sí en la legislació) però els permet magnífiques elucubracions sobre la competència. I com aquest, molts altres.
dijous, 29 d’octubre del 2009
dimecres, 2 de setembre del 2009
Els judicis del futur (10, 20, 50 anys?)
Com seran els judicis d’aquí a uns 10, 20, 50 anys?
En un judici una persona – el jutge – resol i decideix sobre els conflictes que li plantegen: de particulars entre ells; on intervé alguna administració; o els que li plantegen els defensors del Estat de Dret, els fiscals.
A la pràctica, en un judici cada un dels que intervé s’espera que es solucioni de la forma que ells volen, sense estar vinculats a la veritat, ni a la lògica jurídica, ni a l’estat de dret, ni a les regles de joc.
Què fa servir el jutge per a la seva decisió?
Amb els “fets” que li presenten, o que ell demana (es pot demanar més informació, però en hi ha molts pocs jutges que ho facin), aplica les normes en la forma que ell considera més adequada i decideix sobre el resultat i la responsabilitat (en les qüestions penals).
El coneixement de les lleis i la interpretació que se’n fa és accessible a tothom. Avui dia hi ha bases de dades amb milions de sentències i resolucions i buscadors potents. La pràctica és aquesta, i per això es valora tan tenir un “bon” advocat o poder.
Els fets, saber què va passar, depèn de la informació i la forma en què es presenti perquè sigui creïble i acceptable pel jutge. Aquí es mostren la feblesa i l’arbitrarietat dels jutges. No estan vinculats a allò que va passar sinó a allò que ells creuen que va passar. Les proves, els testimonis, es peritatges, passen pel filtre de la credibilitat. No hi ha – actualment – cap control d’aquesta credibilitat.
Passant per aquestes bases de dades hi ha un munt de resolucions que es recolzen exclusivament en la “fe” del jutge: en allò que va passar, en el com i en les intencions dels participants.
Si ho comparem amb l’estat de la ciència i la investigació actuals, la justícia està al nivell dels curanderos o els metges d’abans, que no disposaven ni d’analítica, ni de ressonàncies o semblants, ni sabien què era un gen.
D’aquí a poc es podrà explorar directament el cervell i saber la informació que portem a dins, es podrà saber els condicionaments bioquímics de les reaccions i el nivell d’independència i responsabilitat de cadascú en cada actuació; es podrà seguir la traça, els moviments i el rastre de cada un en qualsevol entorn urbanitzat i es tindrà el què, el com i el per què.
L’acoblament amb la normativa serà una qüestió sense gaires problemes.
Els resultats haurien de ser unes resolucions sense sorpreses, coherents, lògiques i comprensibles.
Faran falta els jutges?
Tècnicament segur que no (tampoc fa falta pilot per conduir un nau a Mart o algú per regular el trànsit, i dintre de poc per operar, etc., etc.). El que també és segur és que els jutges no renunciaran al poder ni els polítics els hi trauran, perquè deixarien de ser influenciables.
La justificació serà, com sempre, un acte de fe fonamentat en una situació de superstició precientífica i en la creença de l’home (sobre tot l’home-mascle) com a rei de la creació i no com una peça més en la evolució.
Falten alguns anys per arribar a aquest punt ja descrit, entre altres, per Stanislaw Lem i companyia.
En un judici una persona – el jutge – resol i decideix sobre els conflictes que li plantegen: de particulars entre ells; on intervé alguna administració; o els que li plantegen els defensors del Estat de Dret, els fiscals.
A la pràctica, en un judici cada un dels que intervé s’espera que es solucioni de la forma que ells volen, sense estar vinculats a la veritat, ni a la lògica jurídica, ni a l’estat de dret, ni a les regles de joc.
Què fa servir el jutge per a la seva decisió?
Amb els “fets” que li presenten, o que ell demana (es pot demanar més informació, però en hi ha molts pocs jutges que ho facin), aplica les normes en la forma que ell considera més adequada i decideix sobre el resultat i la responsabilitat (en les qüestions penals).
El coneixement de les lleis i la interpretació que se’n fa és accessible a tothom. Avui dia hi ha bases de dades amb milions de sentències i resolucions i buscadors potents. La pràctica és aquesta, i per això es valora tan tenir un “bon” advocat o poder.
Els fets, saber què va passar, depèn de la informació i la forma en què es presenti perquè sigui creïble i acceptable pel jutge. Aquí es mostren la feblesa i l’arbitrarietat dels jutges. No estan vinculats a allò que va passar sinó a allò que ells creuen que va passar. Les proves, els testimonis, es peritatges, passen pel filtre de la credibilitat. No hi ha – actualment – cap control d’aquesta credibilitat.
Passant per aquestes bases de dades hi ha un munt de resolucions que es recolzen exclusivament en la “fe” del jutge: en allò que va passar, en el com i en les intencions dels participants.
Si ho comparem amb l’estat de la ciència i la investigació actuals, la justícia està al nivell dels curanderos o els metges d’abans, que no disposaven ni d’analítica, ni de ressonàncies o semblants, ni sabien què era un gen.
D’aquí a poc es podrà explorar directament el cervell i saber la informació que portem a dins, es podrà saber els condicionaments bioquímics de les reaccions i el nivell d’independència i responsabilitat de cadascú en cada actuació; es podrà seguir la traça, els moviments i el rastre de cada un en qualsevol entorn urbanitzat i es tindrà el què, el com i el per què.
L’acoblament amb la normativa serà una qüestió sense gaires problemes.
Els resultats haurien de ser unes resolucions sense sorpreses, coherents, lògiques i comprensibles.
Faran falta els jutges?
Tècnicament segur que no (tampoc fa falta pilot per conduir un nau a Mart o algú per regular el trànsit, i dintre de poc per operar, etc., etc.). El que també és segur és que els jutges no renunciaran al poder ni els polítics els hi trauran, perquè deixarien de ser influenciables.
La justificació serà, com sempre, un acte de fe fonamentat en una situació de superstició precientífica i en la creença de l’home (sobre tot l’home-mascle) com a rei de la creació i no com una peça més en la evolució.
Falten alguns anys per arribar a aquest punt ja descrit, entre altres, per Stanislaw Lem i companyia.
dilluns, 24 d’agost del 2009
Identitats circumstancials
Sospito que les preguntes essencials de qui sóc, d’on vinc i a on vaig, que s’han de plantejar de tant en tant, són una maledicció dels que hem estat programats – ensenyats – sota el mandat de la raó i d'allò raonable.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.
Dic maledicció, perquè ha de ser fantàstic acceptar a cegues el que et diuen; deixar-te portar per la massa i la majoria; tenir desconnectat el dubte i l’interrogant.
Recordo, en els meus anys llunyans d’estudiant, la reacció de un company empipat perquè havia de pensar i no podia seguir creient a cegues.
Per això, segurament, és tan gratificant el partit de futbol, la ficció al cinema o a les novel•les, que emplenen totalment el nostre jo limitat, desconnecten la comprensió i deixen el comandament a les sensacions.
Si formulem la pregunta – o ens la fem – a un jutge, fiscal, o advocat, sobre què és per a ell la seva feina i quina és la funció social d’aquesta feina, no tinc ni idea de què respondrien. La més simple deu ser: una forma de guanyar-se la vida que, a la vegada, hauria de ser la més realista.
Si la resposta s’identifica amb les manifestacions i actuacions (“pels seus fruits els coneixereu”), caldrà concloure que som capaços de respostes diferents segons la circumstància que estiguem vivint o la circumstància de què formem part.
El moment en què el Sr. Juan Luis de la Rúa, el President del TSJ de València arxiva les diligències sobre el amic i president Camps, ho fa des d’una cruïlla de circumstàncies fàcilment identificables (amic, valedor, PP, jutge) en què el “jo” està al seu servei.
La circumstància dels professionals d’un ram tan delimitat, acotat i tancat com és el del “món de la justícia” (llegeixis de forma pejorativa) no té contrapesos amb altres mons més diversificats i que permeten a la raó de controlar la situació. La raó, característica del jo, no pinta res o quasi res quan es forma part, quasi químicament, d’una circumstància emocional i sensitiva.
La resolució del TSJV és un acte de fe, una declaració de fidelitat dins de la circumstància personal de cadascú; és un acte d’identitat circumstancial. Per a ell, és totalment normal i coherent.
També ho és la fúria del tifosi pel seu equip, de l’agressor amb la seva parella, i tantes bestieses que es fan i es diuen des d’una situació determinada, concreta i específica (circumstància). El que sembla normal i coherent, quan es mira des de la distància d’una altra circumstància o des de la raó, resulta sorprenent i aberrant.
Tots som el nostre jo – aquella barreja de subconscient, reflexos condicionats a la supervivència i decisions conscients – i la suma de les nostres circumstàncies, que varien segons el moment i que són determinants per a les nostres actuacions.
El que hauria de ser un mitjà institucionalitzat i estructurat per solucionar els conflictes, restaurar les regles de joc i garantir el seu funcionament, es converteix, per l’actuació dels que l’apliquen – jutges, fiscals i, last but not least, advocats – en una manifestació del jo sota aquesta circumstància concreta, que existeix i dóna força al jo total, pel simple exercici i no pel resultat.
divendres, 7 d’agost del 2009
Sempre hi ha un responsable
Les relacions legals es mouen dins dels paràmetres de drets i obligacions. Tota la legislació només parla, i aplica al detall, els drets d’uns, les obligacions, recíproques i unilaterals, i la manera de realitzar-les.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.
dimarts, 28 de juliol del 2009
Da mihi facta dabo tibi ius
Aquest aforisme – dóna’m els fets i donaré el dret – presta a confondre el ius amb la justícia. El ius, el dret, és la decisió sobre els fets aplicada pel tribunal i d’acord amb la interpretació que aquest tribunal fa de les normes. Hi ha una referència molt llunyana i mediatitzada amb la justícia, la qual és creada per tots els qui intervenen en la definició dels fets i la formulació del ius.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.
dijous, 16 de juliol del 2009
La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials
La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials
El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.
El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.
divendres, 3 de juliol del 2009
I la Generalitat digué o delimitar el país
L’any 2008 La Generalitat va prendre la decisió de repassar les fites entre municipis. Per això va utilitzar la delimitació de l’any 1928, que s’havia realitzat amb la participació parcial de propietaris i ajuntaments.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
