El món burocràtic

Estic fascinat pel món dels buròcrates, per aquesta circumstància que constitueix una part o característica important del jo de certes persones.
Intentant donar una definició, diria que el funcionari és aquella persona que té poder de decisió dins de l’administració i aquesta decisió afecta la vida quotidiana del ciutadà. El funcionari-buròcrata actua exclusivament segons la immediatesa d’un text i dins de la lletra d’aquest text i per la seguretat del seu poder sobre aquests temes.
A diferència del funcionari, el buròcrata no té en compte la finalitat de la feina que fa, sinó només la feina en si mateixa, la litúrgia, els formalismes, el que diuen les instruccions internes. Mentre no cregui - i moltes vegades senti - que “ell” ha complert amb tots els requisits, no actua.
La burocràcia és per als estudiosos (com ho defineix la wiki castellana) l’organització d’una estructura, ja sigui pública o privada.
Els ciutadans, però, li han donat una càrrega negativa distingint-la del funcionariat. Els funcionaris reben les peticions, les tramiten, vigilen el compliment de les formes perquè no hi hagi indefensió, comproven l’encaix legal, demanen aclariments o complements i decideixen o proposen la decisió fonamentant-ho. S’integren en l’exercici del poder, sense voler influenciar-lo.
El buròcrata, sigui en el ram administratiu que sigui, sota el “vuelva Usted mañana” de Lara , amb la manifestació que falta una firma, un paper, un informe, reté la decisió. Fa ús del poder davant les peticions dels ciutadans, fruint-ho a poc a poc, no permetent que se li escapi de les mans. I això tant val per aquell qui està dins d’un Ajuntament, la Generalitat o en una Caixa o altra empresa d’incidència pública.
Hi ha un gen que determina el burocratisme?
És una circumstància que configura el jo del buròcrata?
Pel què fa al gen, seria la inclinació a no arriscar-se; a buscar la seguretat dins dels contexts; a abrigar-se en uns hàbits minuciosament detallats; a no córrer riscos ni prendre decisions; a ser obedients i complidors emparant-se en l’estructura.
És un gen de la supervivència sense evolució.
Els buròcrates són de fet la garantia de l’estabilitat del sistema o dels sistemes, allò que permet tenir la referència de la immutabilitat.
Hi ha un component de la desitjada eternitat en tot buròcrata que no vol evolucionar. S’agafa a allò que és ara i en el petit i detallat món – la seva circumstància – i l’imposa per autodefensa de la seva essència. No per fer la punyeta, sinó perquè ja no seria ell/a i l’abocaria a la possibilitat del canvi, de la transformació i de la desaparició.
Tots busquem el reconeixement que ens assegura que som algú, que existim, que sobreviurem. Alguns necessiten demostrar poder – la faceta brutal del reconeixement – per sentir-se reconeguts. En la circumstància burocràtica no fa falta res més que estar – no ésser – perquè tots els altres haguem de passar pel “funcionari de torn” – i per tant estiguem obligats a reconèixer més enllà de la seva tasca.
La burocràcia estimula la resta de la societat a sortides imaginatives i creatives més enllà, fins i tot, de l’esperit de la normativa, ja que la lletra l’ha ofegat. Quan no es donen solucions i s’ha de seguir vivint i tirant endavant, sigui com sigui. Es deixa de banda, sense tocar-lo, al buròcrata i a la burocràcia.
La faceta-circumstància burocràtica de certes persones no els penetra tan profundament de manera que només siguin buròcrates i que ho siguin contínuament. Quan deixen aquest “món”, cauen en una altra circumstància on és possible identificar-s’hi: sigui el futbol, el consumidor o l’hipotecat. Aquesta relativitat col·lectiva del món burocràtic, ja que no penetra sempre i arreu les condicions quotidianes dels ciutadans, li assegura que no hi hagi prou voluntat d’acabar amb ella.Les vegades en què una burocràcia ha intentat controlar-ho tot i tothom ha acabat desapareixent

Els Tribunal Suprems

Les creences populars situen els Tribunals Suprems molt a prop de la “Justícia”. Homes savis, amb experiència revisaran i corregiran les sentències dels tribunals de sota i donaran la raó a qui la té , castigaran els dolents i amb imparcialitat declararan el que es correcte i legal i el que no.
Per altre cantó a través dels diaris es dóna la imatge d’un grup d’homes i dones constituïts en grups irreconciliables al servei dels partits majoritaris i que només tracten temes que no tenen res a veure amb la misèria quotidiana del mateix poble que ha de anar als tribunals.
Hi ha una dita jurídica que hauria de resumir l’actuació dels tribunals: Da mihi facta, dabo tibi ius (dóna’m els fets i jo m’encarrego de donar la raó).
És així? No
Els Tribunals Suprems han convertit les apel·lacions, els escrits contra les sentències dels tribunals inferiors, en un exercici casuístic, en què els fets ja no tenen cap transcendència.
Només la forma, la cita, la referència concreta a un article concret, l’ordre de presentar els escrits són els determinants. Té molt d’autista i de casuística narcisista que recorda a la tradició de la teologia escolàstica, on es discutia el sexe dels angles o si el cel cabia en el cap de una agulla o no. Això es fàcilment comprovable buscant sentències a Internet.
Els alts tribunals estan tan amunt que han perdut qualsevol referència amb la realitat, són com un globus allunyat i impenetrable a l’entorn societari.
Per voluntat expressa han deixat de complir la funció que la societat els ha encomanat: resoldre els conflictes corregir els errors i les manques dels tribunals inferiors.
El perquè d’això és complex. El factor humà i la forma d’arribar a ser jutge són determinants – si comparem amb altres països – per aquesta manca de realitat. Amb la preparació de l’oposició el futur jutge es separa del món ( no surto, no em comunico, no em distrec...) i ja no hi tornarà mai més, a no ser quan ell entra en conflicte personal (jutge maltractador, o corrupte o simplement sonat).
Als anys de preparació de les oposicions s’hi suma el peregrinatge sense arrelar en cap lloc i l’acompanyament quotidià del pitjor de la societat, que és l’únic que arriba als jutjats.
La autodefensa , per no ser absorbits per la deixalla de la societat és convertir la seva feina en exquisides divagacions sobre la forma de citar els articles, en referències a pròpies decisions i critiques a els escrits presentats.
És una fugida sistemàtica del que haurien de fer- donar solucions- i que no poden suportar i no accepten.
A l’escena final de “C’era una volta il West”, de Sergio Leone, en Henry Fonda foradat pel tret d’en Charles Bronson, li pregunta “qui ets tu?”. No se’n recorda de què li va fer. És un més al mig de centenars de víctimes anònimes.
Moltes vegades ho he associat amb les sentències i els jutges.

No compreu pisos arrendats

Vostè es compra un pis que està llogat amb renda antiga per anar-hi a viure. La feina l’ha obligat a canviar de lloc i pren aquesta decisió.
En comprar, el que ven fa constar que està llogat, vostè ho sap, el notari ho sap. El notari ho notifica al llogater perquè aquest pugui o bé dir per aquest preu m’ho quedo, o bé, si el preu és massa alt, que pugui fer servir el seu dret de continuar com a llogater i que el comprador no pugui al·legar la seva necessitat.
La Llei d’arrendament contempla tot això.
El llogater no fa res i vostè, com que ja té la feina al lloc, notifica al llogater que d’aquí a un any necessita l’habitatge. Aquest es nega a marxar i l’obliga a anar al Jutjat a demanar que es rescindeixi el contracte per causa de necessitat i perquè no en té cap altre.
El Jutjat – la jutgessa capdavantera de la vaga de jutges – reconeix que la necessitat hi és però que això de comprar un pis arrendat per anar-hi a viure és un acte defraudatori i una necessitat provocada. Que no es pot fer.
L’audiència – el President – ho confirma amb un raonament d’un foli. No admet cap recurs de cassació.
Com que el pis és seu i està ocupat, revisa què paga i reclama al llogater l’actualització de la renda i els IBIs dels últims anys. Com que no contesta, li recorda que si no paga pot ser motiu de desnonament.
Com no paga, vostè posa la demanda de desnonament.
El Jutjat – una altra jutgessa – ho desestima, dient que és un abús reclamar els IBIs que es deuen. L’audiència – el mateix President – torna a confirmar en altre foli i escaig que és anar contra la bona fe reclamar tots els IBIs i les actualitzacions del lloguer (sobre el fet de no pagar no es manifesta).
El lloguer que es reclama i actualitza és d’uns 43 euros al mes.
Els fets parlen per ells mateixos. Segons aquestes sentències tot exercici d’un dret pot representar un abús o un frau de llei si hi ha un perjudicat. Això voldria dir que no es pot anar a cap subhasta judicial, ni quedar-se vehicles embargats, ni es pot opositar a una plaça que estigui ocupada.
O té a veure amb el llogater?
Que el llogater no tingui ofici ni benefici, ni cap ingrés conegut i que aquesta situació sigui una causa de tractament especial, no consta en cap llei ni normativa.
Que tots els jutges que han intervingut en el procediment estiguin tan informats sobre la seva situació, sense que s’hagi provat res en els judicis és típic d’una petita ciutat de províncies – Girona –. Potser el fet decisiu és que el llogater sigui confident de la policia.

La ciutat de la Justícia.

A l’aglomerat d’edificis a l’Hospitalet de Llobregat on s’acumularan tots els Jutjats li donen el nom enganyós de la Ciutat de la Justícia. El fet que hi hagi Jutjats no significa que sigui un lloc on – per contrapartida – imperi la Justícia.
El mot justícia no té una definició concreta. Allò que més se li escau amb la realitat és la de l’exercici d’un poder. Els Jutjats tenen poder per decidir sobre els conflictes que se li plantegen. El que normalment no aconsegueixen és solucionar-los de la forma en què la societat soluciona els seus conflictes: dins d’un termini raonable, amb un cost baix i de manera que la solució funcioni.
La “Ciutat de la Justícia” té molt d’Ecoparc, on s’acumulen les deixalles de les disfuncions que es produeixen en les relacions socials. Allà s’aboquen i primer es seleccionen: els civils cap aquí, els penals en aquells compartiment, els contenciosos amb l’administració a aquell costat, els matrimonials a la secció especial, etc. Tot com en una planta d’abocament de deixalles, on es comença per la tria i la selecció fins a dipositar l’orgànic dins dels túnels de compostatge, perquè el temps ho desfaci. El què en sortirà després d’anys, ja no tindrà, ni té la virulència inicial que tenia per als agreujats. El temps tot ho cura.
Dir-li Ciutat de la Justícia és, segurament, una manera de donar més confiança al ciutadà (que rep el nom de “el justiciable”) i que aquest hi cregui.
Els més afavorits són els que viuen en i d’aquest MÓN. Ho tindran tot més a mà.

Jurisprudent.

Els anys i les patacades rebudes professionalment m’han convertit en un juris-prudent Una persona que cada vegada té més por (prudent) a les jurisdiccions (tribunals).
Evitar el contacte amb els tribunals i amb tots aquells que s’hi relacionen no és res nou socialment i el llenguatge popular ha incorporat aquestes experiències seculars des de fa molt de temps.
“Val més un mal acord que un bon plet”; “tengas pleitos y los ganes”, també conegut com la maledicció de la gitana; “Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”; “Dones i advocat, papers i maldecap”; “Pagès entre advocats, com el pagell entre dos gats”; “Cabal de tossuts, la justícia se l’enduu”; “Molta tinta i molt paper, però de justícia gens”; “Tothom vol la justícia, però no per a casa seva”; “La veritat a tothom però no la justícia”.
Davant del desconcert primari davant de la ”injustícia” ha seguit la curiositat de com era possible que allò que era tan clar (per a mi) tingués un resultat, una interpretació oficial, vinculant i sense impugnació possible que fos tan diferent. Primer fou el reconeixement que als tribunals no s’hi va a buscar justícia sinó jus (dret = raó). Que la decisió final és com un resultat de futbol del qual forma part essencial la decisió del àrbitre, encara que el gol fos amb la mà o per fora de joc.
Un altre i fascinant aspecte és que si es va “al jutjat” és perquè hi ha un problema, un conflicte, un greuge que la persona no pot solucionar tot sola. Si es pot solucionar sense jutjat, si es renuncia a la solució, si realment no hi ha problema objectiu, els jutjats, jutges, advocats, fiscals, etc., etc., són sobrers.
Per què els resultats estan tan distanciats dels fets i de les sensacions d’aquells que han anat al Jutjat?
Per què el llenguatge, el raonament, la resolució són tan incomprensibles des de fora, tan allunyats del centre de la qüestió que els ha provocat?
El Jus, els tribunals són “un món” diferent, amb les seves regles, el seu llenguatge i totalment autàrquic que ha aconseguit independitzar-se de la resta de la realitat social i sobreviure amb molt poques vinculacions a ella. Com les religions i tota la resta d’altres “mons-circumstàncies” que formen el nostre jo.
I quines són aquestes regles internes i aquestes pautes? i per què?