Les relacions legals es mouen dins dels paràmetres de drets i obligacions. Tota la legislació només parla, i aplica al detall, els drets d’uns, les obligacions, recíproques i unilaterals, i la manera de realitzar-les.
A la vegada, en qualsevol actuació o fins i tot esdevenir hi ha una causa i un causant. Aquest causant és el responsable. Si aquesta actuació respon a l’exercici d’un dret o en compliment d’una obligació, no hi hauria d’haver sorpreses.
Així s’ha desenvolupat i ampliat i desbordat un compendi de lleis, reglaments, circulars i fins i tot interpretacions vinculants fins a detalls, d’accents i comes de l’actuació correcta i de la responsabilitat d’aquesta actuació.
El maremàgnum de normatives – els parlaments demostren la seva efectivitat a base de quantitat i no de qualitat de decisions – i la modificació periòdica i constant de certs temes reflecteixen la manca de criteri dels nostres legisladors, la ignorància, la improvisació i la submissió al crit i el bram social.
El que es vol és tenir un paràgraf per a cada situació, per a cada esdeveniment, que doni resposta i defineixi el dret i l’obligació sempre i a cada moment. (Segurament hi ha una desconfiança fonamentada en què no es pot deixar als jutges un marge ampli d’aplicació i interpretació de les normes.) Si es compleix amb la lletra també automàticament es pressuposa que es compleix amb l’esperit. Per tant, no hi haurà conseqüències de responsabilitats.
Recordem l’enfonsament de l’Oca de Banyoles i la condemna del regidor de medi ambient, primer a pena de presó i després “només” per una falta a 360 euros i a indemnitzar amb 260.000 euros. Recordem la condemna d’empresaris per accidents de treballadors, quan aquests no han seguit la normativa de seguretat.
Recordem la obligació de els propietaris de terrenys o de les associacions de caça, si els te llogats, per els danys que facin els senglars sobre tot en accidents de trànsit.
Es tracta de trobar el responsable. Responsable que sempre hi ha de ser, amb nom i cognoms, per poder descarregar en ell totes les frustracions dels perjudicats o afectats.
La civilització i cultura occidental està basada en principis de causa i efecte de tal manera que no s’admet que pugui passar quelcom sense que hi hagi un responsable.
El vol de la papallona a Tokio i la relació amb el tornado d’Arkansas (cita lliure) aquí portaria a la responsabilitat d’algú, possiblement del fabricant de caçapapallones o d’alguna administració si es tracta va d’una espècie protegida.
Jurídicament, la casualitat no existeix i va en contra del principi dels drets i les obligacions. Al darrera s’hi amaga la supèrbia de creure’s “senyors de la creació” i, per tant, que res no passa sense que algun ciutadà en el ple ús de les seves facultats ho hagi causat.
També és una derivació del catolicisme – no el cristianisme – de l’individu d’entrada culpable – pecat original – que sempre és responsable i condemnable per un motiu o per altre. Es tracta de la mateixa casuística normativa (el Dret Canònic fou dret supletori durant molts segles), que s’ha de complir amb les formes; i és la necessitat ineludible de la intervenció del JUTGE, sigui el religiós o el laic, per alliberar de la responsabilitat i donar l’absolució.
La compensació – com sempre – en diners.
divendres, 7 d’agost del 2009
dimarts, 28 de juliol del 2009
Da mihi facta dabo tibi ius
Aquest aforisme – dóna’m els fets i donaré el dret – presta a confondre el ius amb la justícia. El ius, el dret, és la decisió sobre els fets aplicada pel tribunal i d’acord amb la interpretació que aquest tribunal fa de les normes. Hi ha una referència molt llunyana i mediatitzada amb la justícia, la qual és creada per tots els qui intervenen en la definició dels fets i la formulació del ius.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.
El ius és una demostració de poder respecte a la valoració d’uns fets i de les conseqüències.
Són els fets, allò que els tribunals analitzen, valoren, i jutgen, la realitat?
No. Els fets que arriben als tribunals ja no són la realitat.
Allò que ha passat només té accés als tribunals a través de formulacions, de papers, de visions subjectives. Com passa a la TV (com ara a CSI, on unes certes dades permeten diferents interpretacions que es converteixen en fets), si bé a les sèries televisives per voluntat del guionista, en la vida judicial real qui fa i decideix és el jutge, que només està vinculat pel seu criteri, fins i tot en contra de l’opinió d’especialistes.
Com poden arribar un jutge i els magistrats de l’audiència que confirmen la sentència a una situació semblant?
Hi ha un procés digestiu de presentació, definint l’entorn, aportant proves i testimonis que presenten la seva manera de veure “els fets” perquè el tribunal decideixi, com a primer pas, quins són els fets. Sembla absurd, però és així.
Quan el tribunal ha establert que un fet està provat, els “fets provats” queden establerts, els quals són els “facta” que serveixen per aplicar “el ius”. La realitat del què ha passat ja no és ni un simple punt de referència; el conflicte – als tribunals, només hi arriben els conflictes – es virtualitza i, com a tal, es tracta.
Les conseqüències de la decisió dels tribunals – per sort – moltes vegades ja no tenen incidència en aquella realitat. La incidència la tenen només en convertir-se en diners, que és quasi sempre el resultat final i la connexió entre la decisió del tribunal i la realitat de fora dels jutjats.
Es veuen bestieses cada dia sobre els fets que aquest jutge o tribunal considera provats, i que per a aquesta declaració es converteixen en existents. Fets provats, que surten de les sensacions del jutge i de la seva realitat personal, sense relació amb el què ha passat a la vida fora dels tribunals i dels que han portat el conflicte davant de un jutge. (Arribant a situacions com la del jutge(essa) que atorga un règim de visites als avis materns en un matrimoni normal – no separats – quan no hi hagut cap relació entre avis i néts, malgrat el dictamen en contra dels serveis socials i del fiscal. AP Barcelona 12. Srs. Jiménez de Parga, Martin Villa i Rico Rajo. )
Aquests fets provats – que el jutge acomoda al ius que aplicarà posteriorment – són com les decisions en els partits de futbol. Els gols fets amb falta, que el jutge – l’àrbitre – considera vàlids són i seran gols.
És clar, això “només” (amb perdó dels fanàtics del futbol) és un partit de futbol. Una sentència és “només” un joc il·lustrat d’uns quants professionals sense contacte amb el món real.
dijous, 16 de juliol del 2009
La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials
La circumstància burocràtica de les Comissions Provincials
El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.
El poder neix del poble i és el poble qui tria els seus governants. Els governants escullen els funcionaris, fent les lleis on es posen les condicions perquè aquests funcionaris ocupin els càrrecs i nomenant-los. Els funcionaris (convindria passar a les escoles la sèrie “Sí, Ministre”) han convertit la voluntat del poble, transportada a les lleis i normes en una parcel•la exclusivament seva. Quan el poble canvia d’opinió i tria uns altres governants, els funcionaris queden.
El dia a dia del ciutadà està modelat per la intervenció d’aquests funcionaris. Ells decideixen com han de ser les nostres cases i ciutats, els horaris de les botigues, les escoles i hospitals; si podem o no posar en marxa un negoci o una indústria; com hem d’educar els nostres fills i com han d’aprendre; com i on podem néixer i com ens han d’enterrar. Ens acompanyen des del bressol a la incineradora.
Aquesta potestat és en primer lloc un acte de poder. Ordeno perquè “jo” així ho decideixo, decisió que es vesteix o no de raonaments. Hi ha un munt de decisions, sobretot del petit funcionariat, que no expressa cap mena de motivació.
D’altres tenen una justificació referencial – d’acord amb l’article tal o qual – i algunes s’esforcen per justificar exactament el perquè.
L’exercici del poder – el fet de decidir sobre els altres – és el pas més essencial d’autoafirmació i de manifestació de la identitat. La lluita per la supervivència en el funcionariat ( on entra la del status quo social) és de lectura simple: Existeixo perquè decideixo; sóc imprescindible.
Aquest imperatiu genètic personal travessa les institucions i administracions i s’expressa en la incontinència definidora de molt funcionaris sobre tots els temes.
Per a mi un exemple molt didàctic és el de les comissions d’urbanisme. La seva funció legal és controlar que les planificacions i gestions dels hàbitats humans – pobles i ciutats – es faci d’acord amb la legislació. Es tracta d’evitar que hi hagi caciquismes que decideixin fora d’allò que està regulat.
A la pràctica, les comissions d’urbanisme – en què la majoria que en formen part són tècnics i funcionaris dins de la línia descrita – volen decidir com hem de viure, com han de ser els nostres carrers, com han de créixer les ciutats, què podem fer i a on. Això sense respectar les seves funcions de control de la legalitat (que no es facin pisos de 10 metres quadrats o que es pugui edificar a la llera d’un riu o una zona protegida, etc.) Hi ha el menyspreu vers el ciutadà i els governants elegits. Dins de la comissió, hi ha el joc de marcar el territori i la confrontació interna, la supervivència a nivell primari.
Per sort per a la resta dels ciutadans, aquesta manifestació evolutiva és circumstancial: només els afecta mentre i quan són funcionaris. En el moment en què deixen de ser-ho i passen a la circumstància de contribuent, consumidor o de pare o mare de família la supervivència es manifesta en un altre àmbit.
divendres, 3 de juliol del 2009
I la Generalitat digué o delimitar el país
L’any 2008 La Generalitat va prendre la decisió de repassar les fites entre municipis. Per això va utilitzar la delimitació de l’any 1928, que s’havia realitzat amb la participació parcial de propietaris i ajuntaments.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.
Les actes de l’any 1928, deien, per exemple:
“Duodécimo mojón. Se reconoció como tal una piedra empotrada en el suelo, de forma irregular, cuyas mayores dimensiones por su parte visible son dieciocho centímetros de longitud, diez centímetros de latitud y treinta y cinco centímetros de altura. Se encuentra en el sitio denominado El Pla y a unos dos metros del margen N del camino carretero que va de Argelaguer a Montagut y en término de labor perteneciente a la casa de campo denominada El Pla. Desde este mojón se ve al NE la ermita de Nuestra Senyora del Mont y al SE la ermita de Santa Magdalena. También se ve el mojón anterior. La línea entre los mojones undécimo y duodécimo es la recta que los une.”
Així, totes les descripcions dels “mojones” Com no hi havia GPS les descripcions eren aproximades i segons aquelles es varen establir a l’any 28 els límits municipals, els dels districtes registrals , cadastrals i es va fer la planificació municipal.
A partir d’aquesta descripció els tècnics de la Generalitat amb el vist i plau dels Ajuntaments varen procedir a resseguir i senyalar de nou els límits municipals.
Amb el GPS es va marcar el punt en què es considerava que havia d’anar la fita .La definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928, no va ser partir de la situació actual; del cadastre; ni dels Plans urbanístics, ni del Registre de la Propietat – on consta a quin municipi pertany cada finca – sinó una interpretació dels tècnics.
En la definició exacta del punt atenent a la indefinició de la delimitació del 1928 , no va imperar de la situació actual; la del cadastre; ni dels Plans urbanístics , ni del Registre de la Propietat- on hi consta a quin municipi pertany cada finca - ; sinó una interpretació dels tècnics.
Entre el que era aceptat per tothom i el que els tècnics interpretaven de la descripció del 28 es va imposar la del 28.
Les modificacions implicaven córrer d’un municipi a altre desenes o com a màxim uns centenars de metres d’erms i camps. , deixar propietats que sempre havien estat de un municipi entre dos municipis. Que així es modificava el que estava acceptat i escrit des de feia 80 anys, que es partia un camp per la meitat; que en lloc de seguir la partió d’un camí ben delimitat passava a uns metres de distància, tot això va ser considerats errors històrics.
Els vuitanta anys, l’acceptació per tothom fins a aquell moment, tot això era secundari. Que s’haguessin de canviar cadastres, escriptures i anotacions al Registre eren coses sense importància davant la transcendència de la delimitació del 1928.
La submissió de la Generalitat a un text per davant de la realitat actual; el fet d’obligar a modificar la realitat d’acord amb la interpretació directa de l’escrit, remet directament a la Fe. Els nous sacerdots d’aquesta religió expliquen la seva postura amb un simple “així està escrit” que remet directament als sacerdots de totes les religions que tenen en els Escrits la base de la seva fe. Tot allò que el sentit comú aconsella, pressuposa, és inoposable a una qüestió de fe i acceptació cega, com la que s’ha fet en aquest cas.
Jo vaig fracassar.
Qui firmava aquesta ordre-butlla és un tal Carles Bassaganya, Director General, l’equivalent a un Prelat dins de l’estructura eclesial catòlica, sota l’ègida del conseller Jordi Ausas, que seria com un bisbe.
divendres, 26 de juny del 2009
El món burocràtic
Estic fascinat pel món dels buròcrates, per aquesta circumstància que constitueix una part o característica important del jo de certes persones.
Intentant donar una definició, diria que el funcionari és aquella persona que té poder de decisió dins de l’administració i aquesta decisió afecta la vida quotidiana del ciutadà. El funcionari-buròcrata actua exclusivament segons la immediatesa d’un text i dins de la lletra d’aquest text i per la seguretat del seu poder sobre aquests temes.
A diferència del funcionari, el buròcrata no té en compte la finalitat de la feina que fa, sinó només la feina en si mateixa, la litúrgia, els formalismes, el que diuen les instruccions internes. Mentre no cregui - i moltes vegades senti - que “ell” ha complert amb tots els requisits, no actua.
La burocràcia és per als estudiosos (com ho defineix la wiki castellana) l’organització d’una estructura, ja sigui pública o privada.
Els ciutadans, però, li han donat una càrrega negativa distingint-la del funcionariat. Els funcionaris reben les peticions, les tramiten, vigilen el compliment de les formes perquè no hi hagi indefensió, comproven l’encaix legal, demanen aclariments o complements i decideixen o proposen la decisió fonamentant-ho. S’integren en l’exercici del poder, sense voler influenciar-lo.
El buròcrata, sigui en el ram administratiu que sigui, sota el “vuelva Usted mañana” de Lara , amb la manifestació que falta una firma, un paper, un informe, reté la decisió. Fa ús del poder davant les peticions dels ciutadans, fruint-ho a poc a poc, no permetent que se li escapi de les mans. I això tant val per aquell qui està dins d’un Ajuntament, la Generalitat o en una Caixa o altra empresa d’incidència pública.
Hi ha un gen que determina el burocratisme?
És una circumstància que configura el jo del buròcrata?
Pel què fa al gen, seria la inclinació a no arriscar-se; a buscar la seguretat dins dels contexts; a abrigar-se en uns hàbits minuciosament detallats; a no córrer riscos ni prendre decisions; a ser obedients i complidors emparant-se en l’estructura.
És un gen de la supervivència sense evolució.
Els buròcrates són de fet la garantia de l’estabilitat del sistema o dels sistemes, allò que permet tenir la referència de la immutabilitat.
Hi ha un component de la desitjada eternitat en tot buròcrata que no vol evolucionar. S’agafa a allò que és ara i en el petit i detallat món – la seva circumstància – i l’imposa per autodefensa de la seva essència. No per fer la punyeta, sinó perquè ja no seria ell/a i l’abocaria a la possibilitat del canvi, de la transformació i de la desaparició.
Tots busquem el reconeixement que ens assegura que som algú, que existim, que sobreviurem. Alguns necessiten demostrar poder – la faceta brutal del reconeixement – per sentir-se reconeguts. En la circumstància burocràtica no fa falta res més que estar – no ésser – perquè tots els altres haguem de passar pel “funcionari de torn” – i per tant estiguem obligats a reconèixer més enllà de la seva tasca.
La burocràcia estimula la resta de la societat a sortides imaginatives i creatives més enllà, fins i tot, de l’esperit de la normativa, ja que la lletra l’ha ofegat. Quan no es donen solucions i s’ha de seguir vivint i tirant endavant, sigui com sigui. Es deixa de banda, sense tocar-lo, al buròcrata i a la burocràcia.
La faceta-circumstància burocràtica de certes persones no els penetra tan profundament de manera que només siguin buròcrates i que ho siguin contínuament. Quan deixen aquest “món”, cauen en una altra circumstància on és possible identificar-s’hi: sigui el futbol, el consumidor o l’hipotecat. Aquesta relativitat col·lectiva del món burocràtic, ja que no penetra sempre i arreu les condicions quotidianes dels ciutadans, li assegura que no hi hagi prou voluntat d’acabar amb ella.Les vegades en què una burocràcia ha intentat controlar-ho tot i tothom ha acabat desapareixent
Intentant donar una definició, diria que el funcionari és aquella persona que té poder de decisió dins de l’administració i aquesta decisió afecta la vida quotidiana del ciutadà. El funcionari-buròcrata actua exclusivament segons la immediatesa d’un text i dins de la lletra d’aquest text i per la seguretat del seu poder sobre aquests temes.
A diferència del funcionari, el buròcrata no té en compte la finalitat de la feina que fa, sinó només la feina en si mateixa, la litúrgia, els formalismes, el que diuen les instruccions internes. Mentre no cregui - i moltes vegades senti - que “ell” ha complert amb tots els requisits, no actua.
La burocràcia és per als estudiosos (com ho defineix la wiki castellana) l’organització d’una estructura, ja sigui pública o privada.
Els ciutadans, però, li han donat una càrrega negativa distingint-la del funcionariat. Els funcionaris reben les peticions, les tramiten, vigilen el compliment de les formes perquè no hi hagi indefensió, comproven l’encaix legal, demanen aclariments o complements i decideixen o proposen la decisió fonamentant-ho. S’integren en l’exercici del poder, sense voler influenciar-lo.
El buròcrata, sigui en el ram administratiu que sigui, sota el “vuelva Usted mañana” de Lara , amb la manifestació que falta una firma, un paper, un informe, reté la decisió. Fa ús del poder davant les peticions dels ciutadans, fruint-ho a poc a poc, no permetent que se li escapi de les mans. I això tant val per aquell qui està dins d’un Ajuntament, la Generalitat o en una Caixa o altra empresa d’incidència pública.
Hi ha un gen que determina el burocratisme?
És una circumstància que configura el jo del buròcrata?
Pel què fa al gen, seria la inclinació a no arriscar-se; a buscar la seguretat dins dels contexts; a abrigar-se en uns hàbits minuciosament detallats; a no córrer riscos ni prendre decisions; a ser obedients i complidors emparant-se en l’estructura.
És un gen de la supervivència sense evolució.
Els buròcrates són de fet la garantia de l’estabilitat del sistema o dels sistemes, allò que permet tenir la referència de la immutabilitat.
Hi ha un component de la desitjada eternitat en tot buròcrata que no vol evolucionar. S’agafa a allò que és ara i en el petit i detallat món – la seva circumstància – i l’imposa per autodefensa de la seva essència. No per fer la punyeta, sinó perquè ja no seria ell/a i l’abocaria a la possibilitat del canvi, de la transformació i de la desaparició.
Tots busquem el reconeixement que ens assegura que som algú, que existim, que sobreviurem. Alguns necessiten demostrar poder – la faceta brutal del reconeixement – per sentir-se reconeguts. En la circumstància burocràtica no fa falta res més que estar – no ésser – perquè tots els altres haguem de passar pel “funcionari de torn” – i per tant estiguem obligats a reconèixer més enllà de la seva tasca.
La burocràcia estimula la resta de la societat a sortides imaginatives i creatives més enllà, fins i tot, de l’esperit de la normativa, ja que la lletra l’ha ofegat. Quan no es donen solucions i s’ha de seguir vivint i tirant endavant, sigui com sigui. Es deixa de banda, sense tocar-lo, al buròcrata i a la burocràcia.
La faceta-circumstància burocràtica de certes persones no els penetra tan profundament de manera que només siguin buròcrates i que ho siguin contínuament. Quan deixen aquest “món”, cauen en una altra circumstància on és possible identificar-s’hi: sigui el futbol, el consumidor o l’hipotecat. Aquesta relativitat col·lectiva del món burocràtic, ja que no penetra sempre i arreu les condicions quotidianes dels ciutadans, li assegura que no hi hagi prou voluntat d’acabar amb ella.Les vegades en què una burocràcia ha intentat controlar-ho tot i tothom ha acabat desapareixent
dilluns, 15 de juny del 2009
Els Tribunal Suprems
Les creences populars situen els Tribunals Suprems molt a prop de la “Justícia”. Homes savis, amb experiència revisaran i corregiran les sentències dels tribunals de sota i donaran la raó a qui la té , castigaran els dolents i amb imparcialitat declararan el que es correcte i legal i el que no.
Per altre cantó a través dels diaris es dóna la imatge d’un grup d’homes i dones constituïts en grups irreconciliables al servei dels partits majoritaris i que només tracten temes que no tenen res a veure amb la misèria quotidiana del mateix poble que ha de anar als tribunals.
Hi ha una dita jurídica que hauria de resumir l’actuació dels tribunals: Da mihi facta, dabo tibi ius (dóna’m els fets i jo m’encarrego de donar la raó).
És així? No
Els Tribunals Suprems han convertit les apel·lacions, els escrits contra les sentències dels tribunals inferiors, en un exercici casuístic, en què els fets ja no tenen cap transcendència.
Només la forma, la cita, la referència concreta a un article concret, l’ordre de presentar els escrits són els determinants. Té molt d’autista i de casuística narcisista que recorda a la tradició de la teologia escolàstica, on es discutia el sexe dels angles o si el cel cabia en el cap de una agulla o no. Això es fàcilment comprovable buscant sentències a Internet.
Els alts tribunals estan tan amunt que han perdut qualsevol referència amb la realitat, són com un globus allunyat i impenetrable a l’entorn societari.
Per voluntat expressa han deixat de complir la funció que la societat els ha encomanat: resoldre els conflictes corregir els errors i les manques dels tribunals inferiors.
El perquè d’això és complex. El factor humà i la forma d’arribar a ser jutge són determinants – si comparem amb altres països – per aquesta manca de realitat. Amb la preparació de l’oposició el futur jutge es separa del món ( no surto, no em comunico, no em distrec...) i ja no hi tornarà mai més, a no ser quan ell entra en conflicte personal (jutge maltractador, o corrupte o simplement sonat).
Als anys de preparació de les oposicions s’hi suma el peregrinatge sense arrelar en cap lloc i l’acompanyament quotidià del pitjor de la societat, que és l’únic que arriba als jutjats.
La autodefensa , per no ser absorbits per la deixalla de la societat és convertir la seva feina en exquisides divagacions sobre la forma de citar els articles, en referències a pròpies decisions i critiques a els escrits presentats.
És una fugida sistemàtica del que haurien de fer- donar solucions- i que no poden suportar i no accepten.
A l’escena final de “C’era una volta il West”, de Sergio Leone, en Henry Fonda foradat pel tret d’en Charles Bronson, li pregunta “qui ets tu?”. No se’n recorda de què li va fer. És un més al mig de centenars de víctimes anònimes.
Moltes vegades ho he associat amb les sentències i els jutges.
Per altre cantó a través dels diaris es dóna la imatge d’un grup d’homes i dones constituïts en grups irreconciliables al servei dels partits majoritaris i que només tracten temes que no tenen res a veure amb la misèria quotidiana del mateix poble que ha de anar als tribunals.
Hi ha una dita jurídica que hauria de resumir l’actuació dels tribunals: Da mihi facta, dabo tibi ius (dóna’m els fets i jo m’encarrego de donar la raó).
És així? No
Els Tribunals Suprems han convertit les apel·lacions, els escrits contra les sentències dels tribunals inferiors, en un exercici casuístic, en què els fets ja no tenen cap transcendència.
Només la forma, la cita, la referència concreta a un article concret, l’ordre de presentar els escrits són els determinants. Té molt d’autista i de casuística narcisista que recorda a la tradició de la teologia escolàstica, on es discutia el sexe dels angles o si el cel cabia en el cap de una agulla o no. Això es fàcilment comprovable buscant sentències a Internet.
Els alts tribunals estan tan amunt que han perdut qualsevol referència amb la realitat, són com un globus allunyat i impenetrable a l’entorn societari.
Per voluntat expressa han deixat de complir la funció que la societat els ha encomanat: resoldre els conflictes corregir els errors i les manques dels tribunals inferiors.
El perquè d’això és complex. El factor humà i la forma d’arribar a ser jutge són determinants – si comparem amb altres països – per aquesta manca de realitat. Amb la preparació de l’oposició el futur jutge es separa del món ( no surto, no em comunico, no em distrec...) i ja no hi tornarà mai més, a no ser quan ell entra en conflicte personal (jutge maltractador, o corrupte o simplement sonat).
Als anys de preparació de les oposicions s’hi suma el peregrinatge sense arrelar en cap lloc i l’acompanyament quotidià del pitjor de la societat, que és l’únic que arriba als jutjats.
La autodefensa , per no ser absorbits per la deixalla de la societat és convertir la seva feina en exquisides divagacions sobre la forma de citar els articles, en referències a pròpies decisions i critiques a els escrits presentats.
És una fugida sistemàtica del que haurien de fer- donar solucions- i que no poden suportar i no accepten.
A l’escena final de “C’era una volta il West”, de Sergio Leone, en Henry Fonda foradat pel tret d’en Charles Bronson, li pregunta “qui ets tu?”. No se’n recorda de què li va fer. És un més al mig de centenars de víctimes anònimes.
Moltes vegades ho he associat amb les sentències i els jutges.
divendres, 5 de juny del 2009
No compreu pisos arrendats
Vostè es compra un pis que està llogat amb renda antiga per anar-hi a viure. La feina l’ha obligat a canviar de lloc i pren aquesta decisió.
En comprar, el que ven fa constar que està llogat, vostè ho sap, el notari ho sap. El notari ho notifica al llogater perquè aquest pugui o bé dir per aquest preu m’ho quedo, o bé, si el preu és massa alt, que pugui fer servir el seu dret de continuar com a llogater i que el comprador no pugui al·legar la seva necessitat.
La Llei d’arrendament contempla tot això.
El llogater no fa res i vostè, com que ja té la feina al lloc, notifica al llogater que d’aquí a un any necessita l’habitatge. Aquest es nega a marxar i l’obliga a anar al Jutjat a demanar que es rescindeixi el contracte per causa de necessitat i perquè no en té cap altre.
El Jutjat – la jutgessa capdavantera de la vaga de jutges – reconeix que la necessitat hi és però que això de comprar un pis arrendat per anar-hi a viure és un acte defraudatori i una necessitat provocada. Que no es pot fer.
L’audiència – el President – ho confirma amb un raonament d’un foli. No admet cap recurs de cassació.
Com que el pis és seu i està ocupat, revisa què paga i reclama al llogater l’actualització de la renda i els IBIs dels últims anys. Com que no contesta, li recorda que si no paga pot ser motiu de desnonament.
Com no paga, vostè posa la demanda de desnonament.
El Jutjat – una altra jutgessa – ho desestima, dient que és un abús reclamar els IBIs que es deuen. L’audiència – el mateix President – torna a confirmar en altre foli i escaig que és anar contra la bona fe reclamar tots els IBIs i les actualitzacions del lloguer (sobre el fet de no pagar no es manifesta).
El lloguer que es reclama i actualitza és d’uns 43 euros al mes.
Els fets parlen per ells mateixos. Segons aquestes sentències tot exercici d’un dret pot representar un abús o un frau de llei si hi ha un perjudicat. Això voldria dir que no es pot anar a cap subhasta judicial, ni quedar-se vehicles embargats, ni es pot opositar a una plaça que estigui ocupada.
O té a veure amb el llogater?
Que el llogater no tingui ofici ni benefici, ni cap ingrés conegut i que aquesta situació sigui una causa de tractament especial, no consta en cap llei ni normativa.
Que tots els jutges que han intervingut en el procediment estiguin tan informats sobre la seva situació, sense que s’hagi provat res en els judicis és típic d’una petita ciutat de províncies – Girona –. Potser el fet decisiu és que el llogater sigui confident de la policia.
En comprar, el que ven fa constar que està llogat, vostè ho sap, el notari ho sap. El notari ho notifica al llogater perquè aquest pugui o bé dir per aquest preu m’ho quedo, o bé, si el preu és massa alt, que pugui fer servir el seu dret de continuar com a llogater i que el comprador no pugui al·legar la seva necessitat.
La Llei d’arrendament contempla tot això.
El llogater no fa res i vostè, com que ja té la feina al lloc, notifica al llogater que d’aquí a un any necessita l’habitatge. Aquest es nega a marxar i l’obliga a anar al Jutjat a demanar que es rescindeixi el contracte per causa de necessitat i perquè no en té cap altre.
El Jutjat – la jutgessa capdavantera de la vaga de jutges – reconeix que la necessitat hi és però que això de comprar un pis arrendat per anar-hi a viure és un acte defraudatori i una necessitat provocada. Que no es pot fer.
L’audiència – el President – ho confirma amb un raonament d’un foli. No admet cap recurs de cassació.
Com que el pis és seu i està ocupat, revisa què paga i reclama al llogater l’actualització de la renda i els IBIs dels últims anys. Com que no contesta, li recorda que si no paga pot ser motiu de desnonament.
Com no paga, vostè posa la demanda de desnonament.
El Jutjat – una altra jutgessa – ho desestima, dient que és un abús reclamar els IBIs que es deuen. L’audiència – el mateix President – torna a confirmar en altre foli i escaig que és anar contra la bona fe reclamar tots els IBIs i les actualitzacions del lloguer (sobre el fet de no pagar no es manifesta).
El lloguer que es reclama i actualitza és d’uns 43 euros al mes.
Els fets parlen per ells mateixos. Segons aquestes sentències tot exercici d’un dret pot representar un abús o un frau de llei si hi ha un perjudicat. Això voldria dir que no es pot anar a cap subhasta judicial, ni quedar-se vehicles embargats, ni es pot opositar a una plaça que estigui ocupada.
O té a veure amb el llogater?
Que el llogater no tingui ofici ni benefici, ni cap ingrés conegut i que aquesta situació sigui una causa de tractament especial, no consta en cap llei ni normativa.
Que tots els jutges que han intervingut en el procediment estiguin tan informats sobre la seva situació, sense que s’hagi provat res en els judicis és típic d’una petita ciutat de províncies – Girona –. Potser el fet decisiu és que el llogater sigui confident de la policia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
